Records de la meua infància

Entrar en la caseta i veure en les canyes penjolls els melons i les tomaques que resistien el pas del temps. Eixes tomaques de penjar, que amb una peculiaritat, perquè tenien una autoprotecció que evitava que es podriren o es marciren que era una aranya que sense saber perquè, teixia la seua tela i els recobria. Només en eixa classe de tomaques de penjar que el meu iaio cridava «tomates de la telaraña». Hui quasi han desaparegut encara que en Gata de Gorgos alguns agricultors seguixen sembrant-los amb llavors que d'antany han anat guardant any rere any fent els seus planters.

Era el retrat de la tardor en les casetes de camp que guardaven tresors de l'estiu, per a prolongar les exquisitats que ens havia regalat. Menjar-se un meló de tot l'any el dia de Nadal no era qualsevol cosa. Les pomes del perelló, els caquis, les nyespres, es guardaven en les cambres en caixes de fusta o en el sòl, embolicats en palla. El perelló -per a aquell que no ho sàpia- és una varietat de poma en forma de pera, pell de color entre groc i marró, de textura farinosa que aguantava molt de temps. Antigament era molt apreciat i es cultivava principalment en les localitats de muntanya de l'interior d'Alacant. Actualment on se seguix el seu cultiu és en els pobles de La Vall d'Ebo.

El parral al costat del riurau se li estaven caient els pampols i quedaven alguns xanglots que el meu iaio havia enrotllat amb fulls de periòdic. Els més grans els havia tallat en forma de T procurant deixar un tros de sarment a cada costat del què penjava i tapant els talls amb cera derretida. D'eixa manera, deia ell que guardava la savia en el seu interior i aguantaven més temps penjats. I era veritat, perquè també per Nadal els menjàvem i no eren de la classe de raïm del Vinalopó. Xanglots de raïm negre dolç i bonic.

Havíem agafat recapte per a menjar al mig dia. La meua iaia ens havia preparat el cabàs en què no faltava el barral de vi, les olives xafades dins d'una fiambrera d'alumini i embolicades en paper uns panets que olien a glòria. No eren més que els populars «pepitos o ximos» que amb afecte havia preparat per al nostre plaer. Sabia que a mi m'agradaven amb locura i que acompanyats amb un bon xanglot de raïm m'anava a posar morat.

Els «ximos o pepitos» com els criden, és una recepta molt fàcil i abans eren molt populars en els berenars d'amics. Necessitem uns panets xicotets dels cridats de llet. En una paella fregirem en un bon oli d'oliva, uns pimentons talaets, un poc de ceba i quan quasi estiguen li afegim uns pinyons, tomaca pelada i tallada en daus. Esperem i afegim tonyina de llanda i removem espaiet. Tallem a trossets una olives rellenes i també les incorporem. Tenim bullits dos ous que tallarem a trossets i incorporem també. Removem i traiem.

Li traiem la molla al panet i ho omplim amb el fregit que hem fet, tapem el forat amb la punta que hem tallat ficant-la al revés, pressionem cap a dins i ho cosim amb un furgadents. Ho passem per llet i per ou batut i ho posem en una paella amb abundant oli de gira-sol. Els fregim volta i volta que queden ben daurats. Els depositem sobre paper absorbent pels excessos d'oli i llestos per a menjar.