Records de la meua infància

Feia un dia gris, humit. M'havia quedat a dormir en la cambra de la casa dels meus iaios i m'havia costat molt alçar-me. Davall de les mantes entre llençols de fil s'estava molt bé, calentet. El lloc era gran i diàfan i en un racó uns barandats de rajoles fines feien d'habitació. Com a porta una cortina que impedia que entrara la llum d'una única finestreta que donava al carrer. El pis simplement lluït en pòrtland fi i les parets ni això.

Però era una estància acollidora, dormia amb la meua tia Pepa, ella en el seu llit i jo en una que cridaven 'cama turca' amb un matalaf de borra. Tot molt primitiu però m'agradava. Una perilla que hauria de ser de 40 i que feia menys llum que un cresol. Ens gitàvem prompte i resàvem en veu alta fins que la son em vencia. La meua tia era molt beata.

El desdejuni, sopes de pa dur amb xicòria mesclada amb un poc de llet que tenien a la fresca en el rebost. Al lector li pareixerà pobre, però és el que hi havia. Però és que damunt ens agradava perquè qualsevol cosa es prenia com venia, sense luxes però feliços sense faltar-nos de res.

La llar estava encesa però com si no. La casa estava freda i on millor s'estava era en l'estada de la cuina que era més xicoteta i on estava l'altra més elevada on es cuinava. Davant, pegada a la paret, una taula que s'utilitzava per a tot i que al centrar-la ens assentàvem al seu voltant per a menjar

El meu iaio li donava de menjar a la burra pujat al paller des d'on li tirava per un estratègic forat la palla just damunt del pessebre de l'animal.

A casa es menjava molt pa, però sempre quedaven trossos que es feien durs i estos es guardaven en una coixinera de tela. La meua tia hi havia esmollant-ho amb les mans i a vegades ajudant-se amb una navaixa eixos trossos, fent-los en trossets i depositant-los en una safata fonda. Amb la mà mullada d'aigua va anant arruixant i movent els trossets de pa el just perquè ameraren però no arribaren a empastrar-se. Ho va cobrir amb un drap deixant-ho reposar tota la nit. Hui menjaríem miques.

En la flama del foc va posar una paella gran on va posar abundant oli d'oliva pròpit que havia tret d'una gerra de fang tapada amb una fusta i que tenia en el rebost davall de l'escala. En ell va sofregir dos caps d'alls sencers amb la seua pell als què els havia donat uns xicotets talls perquè soltaren millor el seu sabor. Va ficar a fregir uns trossos de cansalada de porc viada que li havia comprat a un amic que havia fet matança, va afegir uns trossos de pernil, unes llonganisses blanques i uns trossets de xoriço roig i quan va estar ho va retirar tot i va apartar la paella del foc.

Quan va temperar un poc la calentor de l'oli, va tirar dos bones cullerades de pebre roig de full i va remoure amb la cullera de fusta, va posar novament la paella al foc i va tirar les miques i va començar a remoure, remoure i remoure fins que agafaren un color daurat preciós. Va incorporar tot el fregit que havia fet anteriorment i després de donar-li dos voltes va servir a la taula. Delícia de déus. Bo, deliciós i barat.

Seguix-me en el meu blog www.alfumdelaximenera.es