Records de la meua infància

El xicotet jardí que tots els anys plantava la meua tia Rosita estava preciós. Davant del riurau, les canes, dàlies, coleos, petunies... seria junt a ell on totes les poquetes de nits ens assentaríem, no sense abans haver refrescat la terra amb una arruixadora, i inclús soparíem al ras, després d'un dia de calor. Però això, estaria per arribar.

El meu iaio feia el mateix en el clot, que era un tros de la parcel.la que havien rebaixat de terra per a poder així regarla, deixant-ho per davall del nivell de la séquia que ho vorejava. Allí era on plantava les hortalisses. Des de lluny ho vaig veure vindre amb quelcom en la mà, ¿què és aixo?, li vaig preguntar, verdolaga per a l'ensalada. Fins llavors creia que era una mala herba que creixia indiscriminadament i a una velocitat vertiginosa en els camps. Però no, segons pareix hui la provaria.En l'era, sobre uns canyissos s'estaven solejant les cebes que havia arrancat. Abans de guardar-les en la cambra calia fer-ho perquè assecara bé la capa de fora i poder-les conservar sense que es podriren.

Una bona tomaca amb una bona ceba, regat amb un bon oli d'oliva, serviria per a sopar moltes nits d'estiu, mullant tots del mateix plat.

Ficaves el tros del pa i t'ho portaves a la boca acompanyat d'un tros de tomaca i ceba que havies robat. Si de tant en tant l'acompanyaves d'un trosset de tonyina o abadejo salat, glòria bendita.

El foc en la ximenera encesa, damunt de la taula: un tros de melva salada a remulla en aigua molt freda del pou; unes penques que quasi ja eren les últimes de la temporada; unes tomaques seques; una floricol; unes bledes; creïlles novelles acabades d'agafar; uns dents d'all; unes branquetes de jolivert tendre; una llesca de pa dur; unes ametles i com no, el bot de pebre roig fullat. Li pregunte a la meua tia per a què era tot allò. farem un guisat de melva amb penques, ja veuràs com et va a agradar.

Va posar una paella al foc i amb un poc d'oli d'oliva va fregir la llesca de pa. Abans havia netejat les penques i els havia donat un bon bull de més de mitja hora, canviant-los l'aigua per a llevar-los així l'amargor.

Cassola de ferro colat al foc, oli i va tirar les penques dins, les bledes trossejades, dos cullerades de pebre roig fullat, les tomaques seques, va remoure i en un morter va picar els trossos de pa fregit, dos dents d'all i les ametles, fins a fer una pasta que va incorporar al guisat. Va mesclar tot bé, i ho va cobrir amb aigua. Va deixar sobre un quart d'hora (15 minuts) i va afegir la melva a trossets per damunt. Deu minuts més i va afegir les creïlles trencant-les a trossos perquè soltaren millor la seua fècula.

Als quinze minuts, va posar uns trossos de floricol i va tapar la cassola. En deu minuts, va retirar del foc i va deixar reposar abans de servir.

Mentrestant, havia tallat les parts més tendres de la verdolaga i l'havia netejat molt bé.

En el morter, va picar una dent d'all, unes branquetes de jolivert i una punteta de coent. Quan va estar fet pasta li va posar un bon doll de llima i va sanar afegint oli d'oliva removent fins que emulsionara. Va repartir sobre la verdura posada en un plat.

De veritat que em va encantar esta mal anomenada herba, perquè hauria de considerar-se per tots com una verdura de primera.

Seguix-me en el Blog www.alfumdelaximenera.es