CRIMS I CÀSTIGS D'AHIR I DE HUI

Els periodistes que en els últims anys hem treballat les dades de delinqüència, les estadístiques sobre actuacions policials i les memòries de la Fiscalia General de l'Estat i dels diferents tribunals superiors, assistim a una paradoxa preocupant: Mentre els índex de delictes és mantenen estables i, fins i tot, els més greus, com homicidis o robatoris amb violència, comencen a baixar, la població reclusa s'ha disparat a Espanya. Actualment hi ha més de 65.000 persones tancades als centres penitenciaris, un 26 per cent més que fa dotze anys, mentre que en el mateix període la població espanyola s'ha incrementat poc més d'un 10 per cent. Tenim 5.000 presos més que França i quasi els mateixos que Alemanya, que duplica la població d'Espanya. Però resulta més preocupant encara la sensació social que a Espanya la legislació és tova amb els delinqüents i les seues accions poden restar impunes. Una sensació a la qual han contribuït alguns mitjans de comunicació -especialment cadenes de televisió - amb l'únic objectiu de guanyar audiència. Quan es repeteixen missatges reclamant l'enduriment de penes i qüestionant una de les bases del nostre sistema constitucional, la reinserció social dels penats, és bo veure i analitzar els veritables factors del fet delinqüencial i les conseqüències de la seua repressió al llarg de la nostra història.

Les obres de l'investigador d'Oliva Manel Arcos sobre el bandolerisme valencià del segle XIX, La senda dels lladres i El Tio Joan de La Marina aporten una àmplia i documentada informació sobre la matèria.

El primer, guardonat l'any 2009 amb el XV Premi Francesc Ferrer i Pastor, ens mostra l'expansió dels roders a les comarques de La Safor i La Marina a partir de la Guerra del Francés i l'increment de la criminalitat en una societat desestructurada, empobrida i poc civilitzada.

En El Tio Joan de La Marina, Manel ens narra de forma cronològica el recorregut vital de Vicent Estruch Mascarell, un roder nascut el 1824 a Ador, qui va formar part de diverses colles de bandolers que actuaren en les comarques entre les riberes del Xúquer i el Túria, i acabà mort per la Guàrdia Civil mentre era traslladat en corda de presos el 1878.

Segons dades que ens aporta en l'obra, durant el Sexenni Democràtic, de 1868 a 1874, els jutjats de Llíria, Carlet, i Xiva, van registrar 133 homicidis.

Tot en una època en que era moneda correnta l'aplicació de la pena de mort en les places dels pobles - en alguns casos s'esquarterava el cadàver de l'executat i s'escampaven les seues despulles per les poblacions on havia comés els crims- i també les execucions extrajudicials de presos, com la que va acabar amb la vida del Tio Joan de la Marina.

Contrasta vivament l'elevada xifra d'homicidis amb els que es produeixen en l'actualitat en la mateixa zona. En els últims sis anys, amb una població que quintuplica la d'aquella època, no arribem als 25, segons dades de la Policia i la Guàrdia Civil. La contundència en la repressió del delinqüent, no garanteix, per tant, la reducció de la criminalitat.

Una de les aportacions més interessants de la investigació feta per Manel Arcos en arxius i hemeroteques és, justament, l'anàlisi que la premsa de l'època feia sobre les mesures judicials i socials que s'havien de prendre per a frenar el fenomen del bandolerisme i la criminalitat en general. Entre ells en destaque un, publicat en aquest mateix diari, Las Provincias, el 27 de maig de 1871.

L'autor reclama "que se reprima con mano fuerte a los hombres de mala conducta", però també una justícia de proximitat, més àgil i ràpida, i una major inversió en educació i en alternatives que garantisquen el futur dels joves. Unes reflexions, les recollides en el Tio Joan de La Marina, que ens són molt útils per al debat sobre la seguretat quasi segle i mig després.