Teodoro Llorente, el poeta: LA POESIA DE LLORENTE, CENT ANYS DESPRÉS

Hi ha suficients motius per a pensar que, de les múltiples facetes intel.lectuals (periodista, poeta, traductor, historiador, crític literari...) que engalanaven la vida de Teodor Llorente, la que més el satisfeia era la de poeta valencià, que tants dies de llaor i glòria hauria de donar-li. I que per això varen ser les poesies valencianes les que més s'estimà i les primeres que es decidí a agrupar i publicar en format llibre.

Llorente reuní la seua producció lírica valenciana en un sol volum: el Llibret de versos. Un volum que, tanmateix, entre 1885 i 1983 fou editat en sis ocasions, les dues últimes transformat ja en «obres completes»; i que, amb el pas dels anys, es convertí en el llibre en què varen aprendre a llegir i escriure en la pròpia llengua un bon nombre de valencians del segle XX.

Així, la primera vegada que Llorente edità el Llibret de versos fou en 1885, quan ja era un poeta admirat i consagrat. Hi recollí 37 poemes i el dedicà al mallorquí Marià Aguiló, el seu «volgut amic i savi mestre». En aquell moment Llorente tenia 49 anys i, molt probablement, les raons per les quals tardà tant de temps a estampar-lo s'expliquen pels dubtes que li plantejava la manera com seria rebut, entre una societat majoritàriament reticent a llegir i escriure en la llengua que parlava, un llibre culte que aspirava a dignificar un idioma corromput pel pas del temps, la desídia i la falta de prestigi social. I també per haver de combatre els detractors i «adversaris de la renaixensa», els qui afirmaven que «és trevall perdut esforsar-se en fer reviure una llengua morta», o veien aspiracions polítiques -separatistes- en el conreu literari.

A l'«Endreça» que encapçala el volum, i que és una bella manifestació de prosa valenciana, Llorente s'hi referia als entrebancs anteriors i atribuïa dos mèrits al Llibret de versos: un de patriòtic, en afirmar que es tractava d'una obra de valencianisme; i un altre de lingüístic, en mostrar-se en contra de la vulgarització i a favor de la dignificació de la llengua: «Per a ajudar a eixa obra de valencianisme, he escrit casi tots los versos d'aquest llibret, y per això mateix els estampe», hi assegurava. En eixe sentit, resulta interessant assenyalar que, en carta adreçada a Víctor Balaguer en juny de 1885 i publicada en el volum III de l'Epistolari Llorente, el director de Las Provincias assegurava que «en el Llibret he reunido los versos valencianos que me han parecido menos malos», i que «una de las cosas que más he querido realzar es la fraternidad de Valencia y Cataluña».

Llorente preveia que el Llibret de versos, que fou imprés per plecs, estiguera acabat el dia 1 de maig. Quatre setmanes després, Josep Maria Puig i Torralva en publicà una ressenya en què explicava que el poemari llorentí «no s'ha posat a la venta y ho sent per aquells que no siguen suscritors a Las Provincias, pos està publicat aposta per a repartir-lo gratis entre els seus suscritors». I hi afegia: «Lo renaiximent de la nostra lliteratura està de enhorabona. L'aparisió del Llibret ha segut una valenta y manifesta proba de lo que val ella».

Amb posterioritat, el Llibret de versos conegué cinc reedicions-ampliacions més. En la primera, de 1902, el títol sofrí una lleu modificació -Nou llibret de versos- i el contingut recollí 23 noves poesies. Com que fou imprés per a contribuir als actes d'homenatge que el 1903 Lo Rat Penat dedicà a Llorente arran de la finalització de l'obra històrica Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia, a les pàgines preliminars Serrano Morales destacava que, amb aquella reedició -que fou repartida gratuïtament entre els socis ratpenatistes-, la Junta directiva de l'entitat desitjava «fer a son President honorari just homenaje y pública demostració del goig que li produix el acabament de la esmentada obra».

La següent edició del Nou llibret de versos, de 1909, es féu coincidir amb la coronació de Llorente com a Poeta de València. Amplià en 22 poemes l'anterior, i incorporà un llarg pròleg-estudi de l'erudit Marcelino Menéndez y Pelayo. Cinc anys després, en 1914, el «llibret» passà a ser Llibrets de versos, en dos volums, recollits i editats pel fill, Teodor Llorente i Falcó -el seu successor en la direcció de Las Provincias-, i amb 14 poesies noves. En 1936 fou també el fill l'encarregat de publicar, amb motiu del primer centenari del naixement del seu pare, el volum Poesies valencianes, que fixava la totalitat de l'obra poètica de Llorente en 121 composicions. Finalment, en 1983 i amb el títol de Poesia valenciana completa, Lluís Guarner amplià -amb l'ajuda de Francesc Pérez i Moragón i de Juan Teodoro Corbín Llorente, besnét del poeta- en 18 poemes més la de 1936, fins a arribar a les 139 composicions. Millor dit: 138, perquè, recentment, he tingut ocasió de comprovar que una de les poesies que hi afegí Guarner, la titulada «Goigs a Nostra Senyora dels Desamparats», és, en realitat, una falsa atribució que en 1973 li adjudicà la revista Mater Desertorum.

En la poesia valenciana de Llorente resulta fàcil distingir dues grans etapes: la inicial, en què preval la poètica romàntica i amatòria; i la de maduresa, en què predomina la lírica pairalista i de certamen, i on trobem les peces més qualitatives i emblemàtiques, aquelles en què l'autor sabé cantar amb mestria el que l'escriptor Josep Piera denomina «la bellesa humil». Es tracta de composicions com ara «Floreta sens nom», que exalça les virtuts senzilles, sovint desapercebudes, de la gent modesta; «Cançoneta amorosa», que celebra, de manera lúdica i afable, la joia de viure; «Arròs en fesols i naps», en què s'hi fa l'elogi dels plaers més corrents de la vida; «Vora el barranc dels Algadins», dotada d'una extraordinària bellesa d'imatges; i la celebrada «La barraca», vista com un «casal d'humils virtuts i honrats amors».

Llorente arribà a crear, amb la seua poesia, una mitologia valenciana inspirada en la riquesa de la terra i en la visió d'un paisatge en què tot resultava bell i plaent, satisfactori i harmònic. Fou el fundador de l'estil poètic que en 1930 Enric Duran i Tortajada denominà «Paisatge Sentimental», i que posteriorment Joan Fuster teoritzà com a corrent líric: «L'horta i les altres terres valencianes han estat vistes, no exactament com un paisatge, sinó com un patrimoni, i per tant, amb un entendriment alhora possessori i reverencial. Per això el paisatgisme poètic havia de ser sentimental, entre els valencians». Així, podem afirmar que Llorente fou el primer representant del paisatgisme sentimental, i el darrer del patriarcalisme social i poètic, ja que amb la seua poesia exalçà i mitificà l'espiritualisme cristià, les austeritats de la vida i el quefer diari; impulsà l'elevació moral de la vida ordenada i familiar i l'exaltació d'elements de la natura com ara la llar, el riu i la muntanya.

I és que la visió que Llorente oferí del paisatge valencià no estava, òbviament, exempta de càrrega ideològica. I l'exemple més diàfan n'és, precisament, la composició «La barraca», considerada per Lluís Guarner com el «punt culminant de la lírica llorentina». Com que, a més d'una vivenda de l'Horta, «La barraca» simbolitza la resignació, l'esperança i la laboriositat amb què els seus habitants afronten la vida, el poema es convertí, des d'un primer moment, en símbol evocador i reverencial d'una organització social patriarcal, i com a tal ha sigut lloat i atacat al llarg del temps.

Amb tot, ens podem fer una idea de la projecció que la poesia de Llorente tingué en la literatura valenciana de la primera meitat del segle XX a través dels judicis que en varen emetre escriptors com ara Daniel Martínez Ferrando, que en 1909 afirmà que Llorente havia tingut «la qualitat especial de no fer-se vell en les seues poesies»; Xavier Casp, que en 1935 apel.lava al «Llibret de versos que sol brotares / en terra seca de patri amor»; Carles Salvador, que en 1946 considerava Llorente com «la figura primordial de la poesia moderna valenciana»; Joan Fuster, que en 1952 li dedicà un poema titulat «Homenatge a Teodor Llorente»; Martí Domínguez, successor de Llorente Falcó en la direcció de Las Provincias, que en 1955 encapçalà el seu festejat poema «Arbres» amb un agraïment «a la bona memòria de Teodor Llorente, poeta de València»; i Vicent Andrés Estellés, que en 1959 redactà un magnífic remake líric de la composició «Vora el barranc dels Algadins», tal vegada el poema llorentí més melòdic i cadenciós, tal com confirma el fet que en 1990 fóra musicat pel cantautor Paco Muñoz.

Si, en el moment en què s'acompleix el centenari de la defunció del seu autor, la poesia de Llorente ofereix una nova lectura o no -és a dir, aconsegueix superar el pas del temps i continuar transmetent idees i emocions-, és cosa que ens toca respondre als valencians en primer lloc.