Soc valencià, no corrupte

Les darreres setmanes sembla haver-se imposat una imatge dels valencians que trastoca no solament la realitat sinó la veritat dels que vivim i treballem de Vinaròs a Oriola.

Sens dubte corruptes i delinqüents hi ha al llarg del territori valencià tants, però no més, que a qualsevol altre país. I no solament aquells que deurien ser servidors de la cosa pública, també en el negoci i quefers privats. Però l'injust i perillós és el fer sinònim de corrupte tot el referit als valencians.

Tradicionalment els valencians hem estat entre les persones de més paraula i dignitat de tota Espanya. Mentre en altres llocs les transaccions comercials calia vigilar-les amb notari inclòs, ací comercialitzàvem el nostre més emblemàtic producte, la taronja, de paraula i amb un simple apretó de mans. Algú em podrà dir que ara ja no és sempre així, i podria contestar-li que no és així per l'aparició de protagonistes estranys als originals llauradors i comerciants valencians.

La història valenciana està farcida d'accions i persones que han posat l'interés comunitari per sobre el propi, sovint amb sacrifici d'hisenda i vida. No es necessari retreure'ns Vinatees i herois Romeus. Espanya encara està en deute de l'aportació que féu València quan a Madrid, i tants altres llocs, a penes tenien de que viure els anys de la incivil guerra del 36-39. De que viure i on poder passar els moments de més perill. Però quan la ciutat, en 1957, va ser maltractada per la natura i pel govern central van ser un alcalde i un director de periòdic els qui no dubtaren en alçar la veu amb dignitat a pesar de costar-los càrrec i treball.

¿Ningú recorda ja que en els obscurs primers anys del franquisme les exportacions espanyoles eren pagades als valencians amb descompte i a la resta d'Espanya pel valor real?. En aquell moment l'agricultura valenciana aportava un sobre sou del que s'aprofitava tot l'estat.

El dinamisme dels productors valencians, industrials o agraris, mai no ha esperat l'almoina estatal per intentar vendre taronges a Liverpool o taulellets a Hong Kong. En tot cas el que demanen és que l'administració estatal no siga un obstacle.

Se'ns diu que som individualistes i anàrquics, i no hi ha ninguna comunitat autònoma que tinga una xarxa d'associacions musicals com la valenciana ni una xarxa d'entitats festivo-culturals com la nostra.

Evidentment, ací i en Tombuctú, sempre apareixerà qui volent, o no conscient, malbaratarà una gestió per afanys espuris, però pensar i manifestar que els valencians som una mena de mafiosos és un insult, una ximpleria i una injustícia.

Estic d'acord amb aquella afirmació de Joan Fuster que deia que possiblement un tret característic dels valencians és el seu fenicisme. Un fenicisme que ha propiciat que valencianes i valencians no hagen conegut fronteres en el seu esforç per vendre el seu producte o per aconseguir beneficis pel seu país. La història però ens diu que de l'activitat comercial dels fenicis volien aprofitar-se els bel.licosos asiris. ¿No serà que darrere de certes accions i actituds d'ingenus valencians uns altres asiris volen treure profit?. ¿O és que ja l'han tret i ara els molesta la mala consciència i el deute no pagat?.

Algú podrà preguntar-se si 'el ofrenar nuevas glorias a España' no l'han pres alguns com l'obligació d'aportar sempre i sense contrapartida. Som la comunitat autònoma que menys rep en funció de la seua aportació. Som els 'paganos' de massa festivals (propis i d'altres). Pot ser siga el moment de començar a exigir , i exigir-nos, la necessària justícia pel nostre territori i els nostres ciutadans.

Si hi ha qui ho ha fet malament i fraudulentament que ho pague. Però que quede clar i ras que som valencians no delinqüents ni corruptes. Més aviat tot el contrari.