25 de novembre: Dia Internacional contra la Violència de Gènere

Sempre que s’acosta el 25 de novembre: Dia Internacional Contra la Violència de Gènere ens trobem amb infinitat d’articles d’opinió, de reflexions que ens apropen dades sobre el que està passant en el món amb la violència cap a les dones. Des d’Àsia o Àfrica passant per Europa o Llatinoamèrica on trobem diversitat de manifestacions violentes, mutilacions, agressions sexuals, violacions, assassinats, prostitució i on influeixen diferents variables: socials, culturals, religioses, però l’única comuna és que l’exerceixen els homes cap a nosaltres, és la violència masclista.

Per això és necessari incidir en les causes, perquè les conseqüències són de sobra conegudes. Explicar que hi ha una violència específica basada en la suposada superioritat d’un sexe sobre un altre, que afecta tota l’organització social, la nostra vida quotidiana, les generacions futures, però sobretot visualitzar que és un problema “per a les dones” i no “de” les dones, un model arcaic que exclou la diversitat i la pluralitat i que no està donant resultats, una divisió del món basada en la pertinença a un sexe o altre, universalment reconegut, per això sabem que la transformació i el canvi que s’ha de donar és costós i lent perquè es tracta d’un canvi radical en el fons de la nostra societat, que va des del més obvi al més simbòlic…

L’altre dia comentava amb un grup d’amigues un dels últims casos de violència de gènere en el nostre país i encara sorgien els dubtes de sempre: s’aferraven a buscar un prototip de dona maltractada o d’home maltractador… aleshores vaig intentar que visualitzaren que nosaltres som dones maltractades o que podríem ser-ho i que els nostres companys són possibles maltractadors es van escandalitzar un poc però van entendre que era cert. Vaig intentar que reflexionaren si al llarg de la seua vida havien patit algun tipus de violència de gènere, es van adonar que més del que creien, i no es tracta de fer un discurs victimista, simplement és una realitat social, per aquest model patriarcal.

Comentàvem amb les amigues el cas de Francisco Lucena, que a finals d’agost va assassinar la seua dona i la seua filla, després va telefonar als seus fills i els va dir que ací tenien la “seua herència”, després es va pegar un tir que l’ha deixat tort d’un ull… els experts ens diuen, que ells, els agressors, conceben les relacions de parella com una relació de poder i sotmetiment, ells manen i elles obeeixen, l’assassinat, segons ens compten els experts, poques vegades passa en calent, sinó quan el maltractador intueix que ella l’abandonarà, però molts anys abans en la relació ja havia existit una estratègia de dominació, de “domesticació”, sempre abans hi ha hagut maltractament psicològic.

El maltractament en si i el comportament dels maltractadors continua sent un tema complex. En un principi quan van començar a parlar-ne, la societat en general i l’entorn immediat de l’agressor buscava explicació lògica al maltractament, l’home agressor era un alcohòlic, passava una depressió o estava boig, tot això avalat per una premsa bastant desinformada, hi va fer molt de mal.

La tasca que van exercir els col·lectius feministes i a la que més tard es van unir les institucions i altres col·lectius professionals ens va ensenyar a visualitzar el problema, a posar nom al que passava i a analitzar les causes etc. De tot aquest esforç va nàixer la proposta de Llei Integral contra la violència de gènere, avui ja sabem molt més i la societat a poc a poc té més consciència de la gravetat del problema, però encara se’ns plantegen molts dubtes…