Un mestre a l'ombra dels escenaris

Una iniciativa a quatre bandes ha realçat la figura d'aquest il·lustre director de teatre alacantí. La seua vida a la terra d'origen, l'exili i el seu retorn, encara en temps de dictadura a Espanya, per a seguir la seua activitat a Madrid suposa un dels casos d'alacantins que, malgrat ser desconeguts per la majoria, no ho són en l'àmbit on van desenvolupar la seua trajectòria, on gaudeixen d'un ampli reconeixement.

El Teatre Principal, l'Ajuntament d'Alacant, l'Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, que pertany a la Diputació provincial, i la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes han triat a Estruch, amb motiu de l'aniversari del centenari del seu naixement, per a rendir-li merescut homenatge i enaltir la seua figura amb diverses activitats en relació a les seues obra i vida. Destaca per damunt de les ponències, les presentacions literàries i les activitats culturals la creació dels Premis José Estruch amb els quals el coliseu alacantí guardonarà, a l'inici de cada any, allò millor del teatre que ha passat per les seues taules durant l'exercici anterior.

El motiu d'aquest homenatge, no obstant açò, no és en va. José Estruch va nàixer al 1916 en el si d'una família burgesa. El seu pare era diplomàtic i ell va estudiar part d'una carrera d'Enginyeria, però des de jove participava dels projectes de reforma social apareguts com a resposta als processos de lluites polítiques del proletariat durant la primera dècada del segle.

La seua aposta en l'àmbit escènic va ser la renovació cultural i estètica amb l'objectiu de la creació d'un teatre nacional i popular que fóra la comunicació entre els discursos de les classes dominants i les masses populars.

En aquesta missió, Estruch participà d'experiències com El Búho, organitzat pels estudiants de la Federació Universitària Escolar, a València, o La Barraca, companyia de teatre universitari dirigida per Federico García Lorca i Luis Sáenz de la Calzada, a Madrid.

Però va arribar la Guerra Civil, enfrontament entre germans on els vençuts que no quedaren a les cunetes o els camps de batalla havien de salvar la vida fora de les fronteres d'Espanya. I Estruch, que sense pretensió de ser-ho, era un vençut perquè la seua manera de veure el teatre era oposada a la que pretenia el teatre Nacional-Popular del feixisme que dominaria les cartelleres espanyoles.

Al finalitzar l'enfrontament bèl·lic i després de passar quasi un any en un camp de concentració a França, el director alacantí es va exiliar a Londres on va estar fins al 1949 desenvolupant una intensa labor important per dos vessants: la divulgativa, per a estendre el teatre, i la didàctica, ja que ho faria per a xiquets refugiats.

A la capital britànica va existir un camp de refugiats d'origen basc on vivien prop de 4.000 xiquets. A ells, mitjançant el teatre, va dedicar els seus esforços José Estruch. «En verificar que aquests parlaven el castellà cada vegada de forma més incorrecta per la seua estada en l'estranger, ho va remeiar ajudant-los a interpretar teatre clàssic espanyol. L'experiència va augmentar en acompanyar-los a veure teatre en anglés, presenciant a joves actors cridats a ser figures de l'escena britànica: Lawrence Oliver, Alec Guiness, John Gielgud. El seu trasllat a l'Uruguai el va convertir en un professional de la direcció teatral», explica José Ferrándiz, director del IAC Gil-Albert, en un recent article titulat 'José Estruch, el director teatral que es va despullar del superflu', publicat el passat 10 de març en 'La Verdad'.

Després de quatre anys a Londres, Estruch segueix amb el seu exili creuant l'Atlàntic, com a molts altres espanyols, per a desembarcar a Montevideo. Allí, a l'Uruguai, faria un salt de qualitat en la seua professió de la mà de Margarita Xirgu.

El seu primer vincle amb el moviment teatral a la capital uruguaiana la té a través de Club de Teatre, companyia que co-dirigeix amb Antonio Larreta i Laura Escalante. Són recordades posades en escena de 'El caballero de Olmedo' de Lope de Vega, 'Medea' d'Eurípides (1953), 'Los cuernos de Don Friolera' de Valle Inclán (1955) i 'Santa Juana' de Bernard Shaw (1959), entre altres produccions. Aquest recorregut, al costat de nombroses obres que va dirigir en la seua vida, posen de manifest l'amor que l'alacantí tenia pels clàssics en la màxima expressió, des dels grecs als seus quasi coetanis, amb especial accent per al Segle d'Or espanyol.

Durant l'estada a l'Uruguai dirigeix en diverses ocasions a la companyia de la Comèdia Nacional, donant signatura a muntatges com 'El amor de los cuatro coroneles' de Peter Ustinov (1958), 'Rinocerontes' de Ionesco (1960) o 'La dama boba' de Lope de Vega (1960).

En 1963 es presenta al costat de la Comèdia Nacional amb 'La dama boba' en el Festival de les Nacions a París i després realitza una breu temporada a Roma. El seu acostament a Europa, malgrat una Espanya sumida en la dictadura, va començar també de la mà del teatre.

Seguia, no obstant açò, la seua estada a l'Uruguai quan s'inicia l'aposta de Margarita Xirgú pel seu treball, que proposa el nom José Estruch per a dirigir l'Escola Municipal d'Art Dramàtic. Va acceptar i va portar les regnes de l'escola des del 1959 fins al 1967, una activitat que va combinar, a més, amb la docència en el Conservatori Nacional de Música. «Estruch posa en escena a Montevideo, amb -entre altres- el grup El Galpón, peces de Lope de Vega, de Valle-Inclán, Molière, etc. Tal és la implicació d'Estruch en aquest procés de transformació cultural que -com ell mateix assenyala- canvia el seu treball de vuit hores en el petroli, amb la Texas Company, per les setze en el Club Teatre, l'Escola Municipal d'Art Dramàtic i el Conservatori Nacional de Música», explica César de Vicente Hernando en l'article 'José Estruch: un camí per als «clàssics» durant el desterrament', publicat en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

En 1967 torna a Espanya on la seua activitat va estar lligada a l'ensenyament en l'Escola d'Art Dramàtic de Madrid (avui anomenada Resad). El seu llegat no solament va quedar dins les aules, sinó que segueix viu a través dels seus ensenyaments. Bona mostra d'açò és l'actriu i directora Blanca Portillo, que va recordar al rebre el Premi Nacional de Teatre en 2012 el seu últim dia en la Resad: «Li vaig dir a Pepe (Estruch): I ara què? Ara a caminar i aguanta, em va dir».

En 1990, el mateix any de la seua mort, José Estruch va estar guardonat amb el Premi Nacional de Teatre. Des de l'any 1999 la companyia de l'Aula de Teatre Clàssic de la Real Escola Superior d'Art Dramàtic (Resad) porta la denominació José Estruch en homenatge i record a la labor d'aquest alacantí per a la història.