Els artífexs de la llengua

L'ALAMBOR ·
La llengua valenciana necessita unes normes valencianes

Domingo, 3 de abril 2022, 00:09 | Actualizado 01:06h.

Front a velles concepcions elitistes de la filologia, la llingüística contemporànea té clar que els artífexs de les llengües són els seus parlants. Pero tota varietat llingüística erigida com a llengua lliterària, apta per a un us cult, ha experimentat la definició d'un model, ... més allà de la llengua parlada i la seua varietat, que la fa també útil en els àmbits més formals. Des del grec o el llatí clàssics fins als principals idiomes actuals, les llengües que han anat més allà de la pura conversació familiar fins a conseguir ser vehícul d'alta cultura, de l'administració o l'ensenyança, han dut a terme un procés de regularisació escrita: d'establiment d'una norma que ha reforçat la seua personalitat pròpia i ha possibilitat un us més pràctic com a instrument de comunicació.

Eixe fon i és l'objectiu de la normativa valenciana que la RACV donà a llum en 1979, recuperant el consens de les normes de 1914, coordinades per Fullana, que dotaven al nostre idioma d'un model propi, respectuós en la tradició clàssica i a l'hora pròxim a la parla viva del poble. Estes normes, espentades per Adlert, Casp i molts atres, foren recolzades multitudinàriament en 1981 en un acte públic en el Monasteri d'El Puig, i hui són l'expressió viva d'una comunitat llingüística que vol afirmar la seua personalitat sense sumissions forasteres, contràries a l'història i al sentiment majoritari dels valenciaparlants.

Este 6 d'abril el valencianisme idiomàtic se reunirà en l'Ateneu Mercantil per a commemorar els 40 anys d'aquell acte, i reconéixer públicament ad aquelles persones i entitats que, durant eixes quatre décades, s'han caracterisat pel seu treball en pro de les populars Normes d'El Puig. Pero també per a afirmar, ben alt i ben clar, el dret a existir dels seus usuaris: a ser reconeguts oficialment i a la no discriminació (activa o passiva) als escritors i entitats que les usem, ni a nivell privat ni a nivell públic. Per a tornar a recordar que les paraules 'valencià' i 'català' no són sinònimes en ninguna de les seues accepcions. Per a reivindicar que el valencià és una varietat llingüística en personalitat evident des del punt de vista històric, estructural, sociollingüístic i llegal, que exigix, inexcusablement i sense miges tintes, versions orals i escrites pròpies i distintes de les catalanes, clarament caracterisades i que aposten per les nostres variants vernaculars generals. Versions a vehicular en tots els nivells, oficials i no oficials, en l'ensenyança i en els materials escolars, en la lliteratura destinada a públic infantil i jovenil, en internet. Un model que no faça fugir al parlant, com ocorre ara, sino que el referme en la seua personalitat idiomàtica. ¿T'unixes?