El borrat de la llengua valenciana

Fa poc el doctor Vicent Iranzo, professor de llingüística i traducció en la Weber State University d'Estats Units, membre de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, donà una conferència titulada '¿A ón està la llengua valenciana? Un estudi sobre les ideologies llingüístiques en els llibres de text en Espanya'. En ella mostrà el borrat del terme «llengua valenciana» en els llibres de text i posava est eixemple: mentres en castellà, gallec i català els llibres se titulen «lengua castellana y literatura», «lingua galega e literatura», «llengua catalana i literatura» ací es titulen «valencià: llengua i literatura» o simplement «llengua i literatura». Se tracta d'una manipulació sotil per a evitar la denominació «llengua valenciana». També nos recordà Iranzo les paraules de Ruiz Cecilia i Guijarro Ojeda: «l'elecció llingüística no sol ser arbitrària, sino que freqüentment amaga un principi ideològic».

Són tantes les manipulacions que el catalanisme ve fent per a ocultar l'existència de la denominació «llengua valenciana», que havia oblidat incloure en el llibre 'Sense Pèls en la Llengua' la que m'han dut a la memòria l'Acadèmic i professor Rafael Romero Villafranca raonant sobre la conferència del llingüiste V. Iranzo.

Els llingüístes i els filòlecs no podem modificar l'objecte d'estudi segons criteris extrallingüístics o personals, ni un químic pot canviar la fòrmula de l'aigua H2O al seu gust. El filòlec i gramàtic valencià Manuel Sanchis Guarner, el nom del qual duen escoles, coleges i instituts valencians, caigué en esta tentació i modificà al seu parer l'objecte d'estudi, que era la llengua valenciana, en la seua Gramàtica Valenciana de 1950, a on en lloc de dir cóm és el valencià i les normes que el rigen, se dedicà a dir cóm hauria de ser per a adaptar-se a unes normes preestablides, condenant i rebujant totes aquelles formes vives i clàssiques que no s'adaptaven al seu model de llengua «ideal», model que coincidia en el català normatiu. És com si un podòlec intentara modificar el peu d'un pacient per a que s'adapte a la forma del calcer i no al contrari, com si l'oculiste vullguera modificar l'ull per a adaptar-lo a l'ullera i no l'ullera a l'ull. El gramàtic Sanchis Guarner feu precisament açò; en conte de descriure el valencià i les seues regles, que és lo que ve fent la llingüística moderna, se dedicà a prescriure cóm hauria de ser el valencià segons unes regles prèvies coincidents en el català.

Guarner fon u dels primers que ocultà el terme «llengua valenciana» en la gramàtica de 1950 titulant-la Gramàtica Valenciana i no Gramàtica de la Llengua Valenciana, cosa que sí feu el filòlec Lluís Fullana molt abans en 1915, i deixà ben clara la seua postura i objectiu final en estes paraules «la unitat absoluta de la llengua de Catalunya, València i Mallorca, és més bé un punt d'arribada que no pas un punt de partida»; este procés de «convergència forçada» en el català també el prendrà més tart l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en els «Criteris inspiradors» de la Gramàtica Normativa Valenciana -observem que la AVL evita també la denominació «llengua valenciana» en la seua gramàtica- i el criteri 2 de la AVL, criteri que no està en la seua llei de creació, diu: «La convergència amb les solucions adoptades en els altres territoris que compartixen la nostra llengua, a fi de garantir-ne la cohesió pertinent». «Adoptar» solucions «a fi de garantir-ne la cohesió pertinent» supon una intervenció o manipulació per a forçar l'unitat o cohesió desijada, encara que siga ficant el clau per la cabota. Pero tota esta obsessió per l'unificació, que no unitat, ya l'indicà l'ingenier Pompeu Fabra en Converses filològiques,1, 363, que, casualment, Sanchis Guarner reproduïx en la seua Gramàtica Valenciana en lloc destacat al principi de l'obra: «Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preosupéssiu gens d'acostar-vos al nostre català...».

Que Guarner era un filòlec que actuava més al servici d'una ideologia catalanista que com a filòlec és una evidència, i açò li valgué per a obtindre en 1974 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes; les seues paraules en el parlament d'agraïment ho deixen clar: «Nosaltres, els Països Catalans, no som un poble important en el concert de la humanitat pel que fa a les nostres dimensions. Però tampoc som cap poble insignificant...». Este catalanisme militant el feu cometre un atac a la llengua valenciana injustificable en un filòlec sério. Guarner manipulà, ni més ni manco, el colofó de la primera Bíblia impresa en una llengua romànica, la que Bonifaci Ferrer traduí a la llengua valenciana en 1478. Guarner ho feu sent director del Departament de Lingüística Valenciana de l'Universitat i dins de la Revista Valenciana de Filologia, pàgina 241, tom VI, 1964, editada per la Institució Alfons el Magnànim. Guarner cita el colofó entre cometes, pero a on dia: «... fon arromançada en lo Monestir de Portaceli de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer», Guarner transcriu: «... fon arromançada en lo Monestir de Portaceli per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer». Guarner manipulà la transcripció per a borrar el terma «llengua valenciana». En el Museu de l'Imprenta del Monasteri del Puig se pot vore còpia del colofó sense mutilar, l'original està en la Hispanis Society de Nova York.

El borrat del terme «llengua valenciana», que el llingüiste Vicent Iranzo denuncia hui en els llibres de text dels nostres estudiants, ya escomençà en 1964 de la mà de M. Sanchis Guarner, des del Departament de Lingüística Valenciana de la nostra Universitat, en la Revista Valenciana de Filologia, editada per la Institució Alfons el Magnànim, un descrèdit per ad estes institucions que mai han fet res per a corregir-ho. ¿Quina credibilitat i rigor científic tenen? Puix estes persones i institucions són les que marquen la "doctrina científica" i neguen l'existència de la llengua valenciana.