Cavall fort, joc d'adés

Pel recòrt del pas dels cavalls, no me puc resistir a la tentació de parlar hui d'un joc: cavall fort. Per son nom, fàcil és deduir que era propi de chiquets i no de chiquetes. Elles tenien el sambori, i les nines, per a vestir-les o cosir-les bates. Se preparaven per a ser majors. Tant si se casaven, com si no. La faena d'elles, sempre era: cuidar la casa, regar la frontera, llavar la roba, estendre-la i planchar-la, i, si es veïa un esgarró, traure fil, agulla i didal i pegar puntarrons... fer el menjar per al marit, els fills, el gos i els animals del corral que no n'eren pocs. Aixina que les chiquetes solien ser més sedentàries en els jocs i els chiquets més volantiners. Potser perque diuen que l'home té més força que la dòna este joc era jugat pels masclets. Se sortejava qui faria de cavall. Éste se, recolzava en la paret. Quan tots l'havien montat, el primer dia: «Churro, mijamànega i mangotero, endevina qui està en el montero.» Si és churro, el cavaller, s'agafarà la monyica; si és mijamànega, l'antebraç i si es mangotero, el muscle. Si el cavall no endevina la posició, continúa deixant-se montar. Pero si ho encerta, el cavall passa a ser cavaller. També si el que monta cau abans d'acabar de dir tota la recitació, té que pagar i fer de cavall. Com, a voltes, podia ocórrer que el cavall s'esclafara, ans d'encertar la posició d'aquell que li preguntava i tenia que seguir sofrint el pes de tots sobre el llom. Pero com el joc es prestava a confusió, lo normal era que el joc tinguera un àrbit. D'este modo s'evitava que sempre pagara el batzoles que sofria tota la càrrega i encara se rien d'ell per ser un panoli. I és que, en veritat, tot joc té les seues regles, com no manco cert també que la totalitat dels jugadors no complixen en el seu deure. Calia ser fort com un cavall, si no tenies sort.