Chiquet o xiquet
ÒSCAR RUEDA
Viernes, 12 de julio 2019, 08:05
Secciones
Servicios
Destacamos
ÒSCAR RUEDA
Viernes, 12 de julio 2019, 08:05
L'ortografia d'un idioma pot calificar-se de moltes maneres: etimològica o fonètica, tradicional o trencadora, sistemàtica o arbitrària. Pero si una cosa no pot ser l'ortografia és, precisament, 'científica'. I no pot ser-ho perque l'ortografia, ací i en Honolulu, no deixa de ser una pura convenció: un acort, més o manco tàcit, més o manco explícit, de tota la comunitat de parlants d'un idioma, entorn a cóm reflectir per escrit lo que naixqué sent un fenomen oral. Que l'italià haja eliminat casi totes les 'h' mudes (i escriga 'avere' o 'uomo' en lloc de 'havere' o 'huomo'), o que el francés escriga encara 'philosophie', en unes 'ph' que en uns atres idiomes simplificàrem a 'f' fa temps, o que el castellà escriga en 'b' paraules com 'haber' o 'cantaba', contra la pràctica de la majoria dels idiomes romànics que les escriuen en 'v', no és qüestió de ciència, sino més be de costum o de consens entre certs erudits, que el comú dels parlants accepta sense massa discussió.
El problema, clar, ve quan eixa acceptació de la comunitat no es dona i apareix la controvèrsia, habitualment per diferents concepcions en quant a l'entitat de la modalitat llingüística pròpia. Això ocorre en Galícia, entre els partidaris de la norma galleguista (oficial) i la 'portuguesista' (no oficial pero tolerada); en Noruega, entre els partidaris de la norma 'dinamarquista' i la 'norueguista' (les dos oficials); o en Valéncia, entre els partidaris de la norma catalanista (hui oficial) i la valencianista (hui no oficial, i ademés expressament discriminada).
Un eixemple de l'última d'elles és la discrepància entorn a la transcripció ortogràfica del sò 'postalveolar africat sort'. La tradició secular valenciana, arreplegada per Fullana, les Normes de 1914 i les Normes de l'Acadèmia de 1979, representen eixe sò en el dígaf 'ch', d'orige occità i que s'escampà en l'Edat Mija a moltes llengües romàniques. Escriure chiquet, com pancha o coche, és la manera més senzilla i tradicional de diferenciar eixe sò d'uns atres dos: el 'postalveolar fricatiu sort' de paraules com Xixona, patixes o caixa, i el 'postalveolar africat sonor' del valencià general no apichat, en paraules com pujar, mege o taronja. Una senzillea atacada per una errònea identificació de la 'ch' com a castellana, i que com a contrapartida introduí els usos ortogràfics catalans, en la necessària confusió: escriure en una mateixa lletra fonemes diferents en valencià (com en Xeresa i 'Xilxes') i en diferents lletres fonemes iguals (com en 'Txetxènia' i 'xec'). Pero lo més greu no és això, sino el fet que escriure 'chiquet', forma històrica, tradicional, racional i llògica, determine l'exclusió de qualsevol ajuda pública quan uns atres, usuaris del més perfecte català de Barcelona, les podran rebre sense restriccions. O siga: dir democràcia a lo que els nostres majors sempre han dit 'llei de l'embut'.
Publicidad
Publicidad
Te puede interesar
Publicidad
Publicidad
Destacados
Esta funcionalidad es exclusiva para suscriptores.
Reporta un error en esta noticia
Comentar es una ventaja exclusiva para suscriptores
¿Ya eres suscriptor?
Inicia sesiónNecesitas ser suscriptor para poder votar.