Borrar
Urgente La Lotería Nacional de hoy sábado toca en una administración sin suerte y deja un pellizco en Valencia y Benidorm

Chiquet o xiquet

ÒSCAR RUEDA

Viernes, 12 de julio 2019, 08:05

L'ortografia d'un idioma pot calificar-se de moltes maneres: etimològica o fonètica, tradicional o trencadora, sistemàtica o arbitrària. Pero si una cosa no pot ser l'ortografia és, precisament, 'científica'. I no pot ser-ho perque l'ortografia, ací i en Honolulu, no deixa de ser una pura convenció: un acort, més o manco tàcit, més o manco explícit, de tota la comunitat de parlants d'un idioma, entorn a cóm reflectir per escrit lo que naixqué sent un fenomen oral. Que l'italià haja eliminat casi totes les 'h' mudes (i escriga 'avere' o 'uomo' en lloc de 'havere' o 'huomo'), o que el francés escriga encara 'philosophie', en unes 'ph' que en uns atres idiomes simplificàrem a 'f' fa temps, o que el castellà escriga en 'b' paraules com 'haber' o 'cantaba', contra la pràctica de la majoria dels idiomes romànics que les escriuen en 'v', no és qüestió de ciència, sino més be de costum o de consens entre certs erudits, que el comú dels parlants accepta sense massa discussió.

El problema, clar, ve quan eixa acceptació de la comunitat no es dona i apareix la controvèrsia, habitualment per diferents concepcions en quant a l'entitat de la modalitat llingüística pròpia. Això ocorre en Galícia, entre els partidaris de la norma galleguista (oficial) i la 'portuguesista' (no oficial pero tolerada); en Noruega, entre els partidaris de la norma 'dinamarquista' i la 'norueguista' (les dos oficials); o en Valéncia, entre els partidaris de la norma catalanista (hui oficial) i la valencianista (hui no oficial, i ademés expressament discriminada).

Un eixemple de l'última d'elles és la discrepància entorn a la transcripció ortogràfica del sò 'postalveolar africat sort'. La tradició secular valenciana, arreplegada per Fullana, les Normes de 1914 i les Normes de l'Acadèmia de 1979, representen eixe sò en el dígaf 'ch', d'orige occità i que s'escampà en l'Edat Mija a moltes llengües romàniques. Escriure chiquet, com pancha o coche, és la manera més senzilla i tradicional de diferenciar eixe sò d'uns atres dos: el 'postalveolar fricatiu sort' de paraules com Xixona, patixes o caixa, i el 'postalveolar africat sonor' del valencià general no apichat, en paraules com pujar, mege o taronja. Una senzillea atacada per una errònea identificació de la 'ch' com a castellana, i que com a contrapartida introduí els usos ortogràfics catalans, en la necessària confusió: escriure en una mateixa lletra fonemes diferents en valencià (com en Xeresa i 'Xilxes') i en diferents lletres fonemes iguals (com en 'Txetxènia' i 'xec'). Pero lo més greu no és això, sino el fet que escriure 'chiquet', forma històrica, tradicional, racional i llògica, determine l'exclusió de qualsevol ajuda pública quan uns atres, usuaris del més perfecte català de Barcelona, les podran rebre sense restriccions. O siga: dir democràcia a lo que els nostres majors sempre han dit 'llei de l'embut'.

Publicidad

Publicidad

Publicidad

Publicidad

Esta funcionalidad es exclusiva para suscriptores.

Reporta un error en esta noticia

* Campos obligatorios

lasprovincias Chiquet o xiquet