La deixa d'Adlert

Aixina diem en el meu poble als resultants d'una herència: als bens que deixa, qui mamprén el postrer viage. Els valencians deuríem estar pagats pel sagrat patrimoni que Miquel Adlert nos regalà en llibres imprescindibles com «En defensa de la Llengua valenciana. Perqué i cóm s'ha d'escriure la que es parla». L'Oronella, en el mecenage de l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana, reedità en 1998 un volum titulat «El pensament valencianiste de Miquel Adlert», reimprimint el text íntegre i fidel de l'obra mentada en 1977, junt a «De la meua catacumba» i «Del periodisme meu» dos ensajos més de 1984. Or en lletra de mole.

Confesse que al faltar en 1988 i des de son pensament, creàrem la colmena dita Associació d'Escritors en Llengua Valenciana, tenint al seu amic Xavier Casp de guia segur. Intentem acaronar als autors valencians ya en obra publicada i també formant i espentant l'edició de novelles figures, qüestió fonamental per a mantindre lliteratura de futur en la Llengua irrenunciable, per valenciana d'autoria i sentiment.

En amistat i testimonis de bonhomia, me regalà el millor mestrage com a prosiste, defenent-me i animant-me davant la tertúlia de sa casa i en la Revista Murta. També en objectes, com el gravat de Tosca, al més gran tamany, en ell la ciutat de Valéncia honra el meu despaig. Dels seus archius, els originals per a l'imprenta de la revista Pensat i Fet i una colecció completa, fins que ell i Casp deixaren la colaboració que començà en el Dr. Esteve Victòria assessinat pels «passejants esquerrers». Sent X. Casp el depositari final i marmessor, hui tenim en l'Associació les senyeres centenàries d'Acció Nacionalista Valenciana i tota la documentació, com la de l'Editorial Torre, iniciadora altruista de la recuperació lliterària valenciana, des dels 40, fins que la llei de «llibertat de prensa» al no ser empresa, sino editora sense ànim de lucre, la tancà. Ara espigole l'epìstolari. Ya diré.