La falsa germanor

Els valencians tenim una lloable tendència a la tolerància i a dur-nos be en tot lo món... inclús quan les nostres contraparts no ho mereixen massa. En el despertar del XIX que feu renàixer a moltes cultures europees decadents, eixa relació de 'germanor' valenciana-catalana seduí a molts. El problema fon quan les classes dirigents catalanes començaren a transformar la 'germanor' en una predominància política, cultural i moral, en la que lo català devenia l'orige de totes les coses i lo valencià era borrat de l'història, com a matèria necessària per a engrossar una, fins al moment, escarransida 'identitat històrica' catalana. Grans figures del valencianisme com Fullana, o com Adlert i Casp més tart, coquetejaren de jóvens en la 'germanor', tal volta en la creència de que l'unió fa la força, fins que comprovaren en els seus ulls que no podia existir germanor des de la negació de la personalitat d'u dels dos germans. Ara, que en les rets tot se parla i se comenta, veem en molta pena cóm valencians de bona fe continuen caent en el parany de la 'germanor'... i cóm són posats en evidència per uns 'germans' que nos tracten com lo que volen que sigam: com uns sumissos 'catalans del sur' que mai reivindicarem la nostra part de l'herència.

Les paraules 'valencià' i 'català' mai han segut sinònimes. Ni en lo cultural, ni en lo identitari, ni en lo llingüístic. Assumir que 'valencià' vol dir lo mateix que 'català', mes que siga en el camp idiomàtic, no només contradiu la nostra història lliterària i la consciència sociollingüística unànim dels valencians fins a dates recents; no a soles cava la tomba a la vehiculació de versions pròpies valencianes en internet o l'administració; sino que, com hem vist en la recent aprovació de la Llei de Memòria Democràtica, obri les portes a la possibilitat de que acaben sent 'sinònimes' també en atres camps, fins a culminar en la desaparició de la part dèbil: la nostra. ¿Germanor? Per supost. Pero no digau germanor a lo que no és més que sumissió.