L'almorzaret de cada dia

Lo curiós és que la reivindicació de la segona menjada valenciana del dia no sol vore's lligada a la paraula que els valenciaparlants usem des de fa siscents anys. 'Almorzar' (del llatí 'admordere': mossegar) és la denominació que gastem en la major part de les comarques valencianes, a sovint en diminutiu, 'almorzaret'; la qual conviu puntualment en algunes variants locals, vives sobretot en l'Horta de Valéncia, com 'amorzar' o 'armosar'. Aixina ho mostren estudis llingüístics poc sospitosos de 'valencianisme radical' com el ALDC, per a una mostra d'enquestats de totes les comarques que foren triats per ser d'edat alvançada en l'época en que es feu l'investigació de camp: entre 1964 i 1978. Uns enquestats que, evidentment, eren depositaris de tota la riquea idiomàtica valenciana existent abans que la població entrara en contacte en lo que hui se coneix com a valencià 'normalitzat', i que, en el cas que nos ocupa, promociona la forma forastera 'esmorzar' com si fora més valenciana que el Micalet.

Pero no: 'esmorzar' no és forma pròpia valenciana. Apareguda en el sigle XVI en el parlar vernàcul de les comarques catalanes, i escampada des de la llengua lliterària dels nostres veïns a partir del XX, hui és forma única en l'ensenyança i els mijos de comunicació, a pesar de que 'almorzar' és també correcta per a la AVL. Algú dirà que, total, són dos lletres. Pero a voltes, en casos simbòlics, els matisos no estan en dos lletres, sino inclús en una: que els diguen ad alguns que és lo mateix dir 'president' que 'presidente', o 'Josep' que 'José'... De la mateixa manera que tot arròs no és paella, si hem de referir-nos ad eixe feliç moment d'esplai de mitan matí entre el desdejuni i el dinar, que combina la bona conversació en el menjar d'entrepà i el beure alegre, no cap més denominació que la de 'almorzaret'. Publicitaris i hostalers: prenguen nota.