L'ESPILLISME DE LES BASES DE CASTELLÓ

Segons la Real Acadèmia Espanyola, espillisme significa: «2. m. ilusió (concepte o image sense verdadera realitat)». D'un espillisme no es pot beure aigua, ni cimentar una llengua.

Les Bases es varen datar en Castelló el 21 de decembre de 1932. L'estatut d'autonomia català es va aprovar el 9 de setembre anterior. El 6 de maig de 1934 es va publicar el manifest 'Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria' en el que P. Fabra i uns atres, solidifiquen llengua i pàtria. I el 6 d'octubre de 1934 Lluís Companys va proclamar el «Estat Català de la República Federal Espanyola» que va durar 10 hores (una eternitat comparant-la en els segons que va durar la declaració d'independència catalana d'octubre 2017).

A pesar de titular-se el document 'Bases per a l'unificació de l'ortografia valenciana', alguns les nomenen sempre 'Normes de Castelló'. A ningú se li escapa, volgut llector, que les 'normes' obliguen i unes 'bases' no, i menys, si es reconeixen provisionals. En elles, no consta el nom de l'autor, les seues facultats o competències, no es tracta l'estat de la llengua, ni la seua etimologia, la seua tradició lliterària i autonomia històrica, no la situa en un marc de referència junt en atres llengües, etc. El 'quadern«'consta de 5 pàgines, més 3 de firmes, i en ell s'arrepleguen 32 breus apartats o bases sobre ortografia sense raonaments llingüístics, històrics o científics. Sanchis Guarner va reconéixer que eren una adaptació de les dictades per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).

La Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), va publicar en 2002, 'De les Normes de Castelló a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua', en el que parla del «esperit de concòrdia» de les 'Normes' de Castelló i de la AVL calificant-se a sí mateixa com a institució de «consens i integració». Considera que la llengua és «la senya d'identitat més important del nostre poble», (cites de la pàg. 8) per lo que caldrà concloure que si la AVL considera el valencià com un dialecte del català, es colige que l'identitat valenciana forma part de la catalana.

Escriu que suponen un «acort transaccional» quan resulta que es varen passar a la firma sense comunicacions, ponències ni debats, en l'excusa de que eren provisionals. Aclarixen les Bases que «no hi ha cap vençut» per lo que el desconegut redactor de les mateixes nos situa involuntàriament en el verdader conflicte, que no era un atre que l'actual: si la llengua valenciana té entitat pròpia i diferenciada o si és un dialecte del català, i la seua derivada d'identitat tan important.

És opinió de la AVL que el valencià és la base per a enfortir la nostra autoestima i afirmar i potenciar la nostra personalitat diferenciada. Belles paraules sino resonaren buides i incertes. Es ninguneja l'autoestima dels valencians i es difumina fins a fer desaparéixer la personalitat diferenciada valenciana al subsumir-la en la catalana. Es diu una cosa i es fa la contrària. Ara està de moda en politica. ¡Nugue'm eixa mosca per la coa!

El Dictamen del Consell Valencià de Cultura de 17-9-1997 (pàg. 25 del llibre) diu: «Un conflicte sobre el nom, la naturalea i la normativa de la llengua pròpia dels valencians... que nos deuria identificar i unir com a valencians, en lloc de separar-nos». El món al revés. Es lliga el foment i us del valencià com a element necessari per a conformar un sentiment comunitari, ergo, la pregunta es formula sola ¿per qué es normativisa un valencià que s'ha apartat del poble al que tracten d'ignorant i incult i han reconegut que no és més que el català que es parla en terres valencianes?

La AVL, impertèrrita, ha alcançat un acort per l'unitat de la llengua catalana, lo que acredita que la majoria dels seus acadèmics no treballen en llum i taquígrafs en favor de la llengua valenciana, l'autoestima dels valencians i la nostra concòrdia i progrés. S'han transformat en la pràctica en un greu obstàcul per a la consecució de tot això. Les Bases s'han vingut utilisant com un precedent històric per aquells que defenen que la normativa del valencià deu ser la del IEC, ara, a mig determini o com a objectiu final.

Segons Josefa Villanueva Espinosa en el seu llibre 'El nacionalisme valencià 1906-2006, I, el perqué i el cóm de les Bases de Castelló', es tracta d'un document de huit pàgines en planyences, victimisme, molta imprecisió i faltes d'ortografia lo que li califica per sí mateixa. Es, afig, «ambigu, confús, sense base científica i firmat per una minoria interessada» (pàg. 458).

Mentrestant, la Generalitat, l'Ajuntament i la Diputació de Valéncia, no fan més que subvencionar el valencià-català i el nacionalisme catalaniste en Valéncia. No cessen ni en plena pandèmia. També en una Fira del Llibre en català en la plaça de l'Ajuntament, en subvenció catalana.

S'arreplega el consens que va supondre les Bases de Castelló i «el punt de partida, compartit pels valencians, per a la normativisació consolidada de la nostra llengua pròpia» (pàg. 29). Resulta extravagant ometre la tradició lexicogràfica valenciana i el Sigle d'Or de la llengua valenciana i enaltir les 5 pàgines del quardernet. Dona enrogiment intelectual. Podrien haver-se recolzat en Lluís Fullana i la seua Gramàtica de 1915 (anterior a la de P. Fabra de 1918, en la que es reconeix el caràcter de llengua al valencià), o en la creació de la primera càtedra de valencià en l'Universitat de Valéncia en 1918, impartida per ell mateixa.

La AVL pretén negar la realitat, que per ad ells no existix, perque no la nomenen.

Està en joc la llengua i identitat pròpia dels valencians, per lo que alguna cosa tindrem que dir i sobretot fer.