Marzà en el recort

Pero l'aplegada del conseller Marzà supongué un punt d'inflexió. El mateix que en 2014 ya havia expost públicament el seu ideari («els països catalans són una realitat més allà de lo que diga l'Estat... no sols cultural sino políticament») dictaminà la denegació sistemàtica de qualsevol ajuda a associacions que usaren la normativa de la RACV, mentres dopava millonàriament a entitats catalanistes. Els llibrets de falla escrits en eixa mateixa normativa escomençaren a quedar metòdicament exclosos dels premis que convoca la conselleria; i presenciàrem cóm, front al posicionament del Síndic d'Agravis solicitant que l'administració no nos discriminara als valencians en funció de la normativa que gastem, el senyor Marzà demanava, sense un pèl de vergonya torera, la seua destitució com a defensor del poble valencià. A través d'una Direcció General de Política Llingüística conformada com a autoritat normativa paralela, s'esmenà la plana a la ya inoperant AVL, imponent, a través d'uns «criteris llingüístics de l'administració», un model encara més convergent en el català, que nos tornava al passat. Vérem l'intent de crear un «cens d'entitats de foment del valencià» del que es pretenia excloure expressament a totes aquelles que no combregaren en la visió catalanista del fet idiomàtic valencià. Patírem la pèsima gestió del 'multilingüisme', en sentències adverses incloses, que inclús han fet renàixer resentiments que pensàvem superats en comarques castellaparlants, sense reforçar l'autoestima dels valenciaparlants. Difícil serà que en Marzà es complixca allò de «roïn vindrà que bo et farà». Pero tractant-se de Valéncia, tot és possible...