Moixarangues i castells

La moixaranga (o muixeranga, encara que el diccionari de la RACV dona preferència a la primera forma) és una dansa tradicional valenciana que consistix en la composició de figures que a sovint acaben en la conformació de torres humanes. Algemesí i Titagües o Titaguas (en el nom de 'mojiganga') són les localitats valencianes que han conservat ininterrompudament la tradició de ballar-la; junt a una tercera, Peníscola, que conserva danses en grans similituts, encara que no reben tradicionalment eixa denominació. Les tres localitats solen ballar actualment la moixaranga entorn al 8 de setembre, en la particularitat de que en Titagües se fa només cada sèt anys, quan se celebren 'las Fiestas Gordas'.

Està més que documentat que antigament esta classe de balls estaven molt més estesos en terres valencianes i, ademés, eren molt coneguts fòra de les nostres fronteres, baix la denominació de 'ball de valencians'. Especialment en els sigles XVII i XVIII se registra la participació de colles de valencians que interpretaven esta classe de danses en importants celebracions religioses o festives de tota la península. Pero més tart vingué la decadència; inclús en la mateixa Algemesí, a on en 1973 la tradició estigué a punt de desaparéixer i conseguí mantindre's per la voluntat férrea d'una trentena de voluntaris. En alguns llocs en que desaparegué a principis del sigle XX, com el cas del 'ball dels negrets' de L'Alcúdia o del 'ball dels locos' de L'Olleria, la seua memòria viva en les generacions més majors ha permés fer-los renàixer, en un clim prou més pròxim a lo burlesc o lo festiu que la solemne Moixaranga d'Algemesí. Un sentit burlesc que caracterisa a l'ètim originari i provablement també al format inicial d'esta classe de balls.

Està generalment acceptat un fet que molts païsans no coneixen: que l'orige dels hui internacionalment coneguts 'castellers' de Catalunya està en el 'ball de valencians' que antepassats nostres portaren en el sigle XVIII a la zona meridional de Catalunya. Els catalans obviaren la part festiva, les danses plàstiques i les figures de les moixarangues valencianes, i centraren la seua atenció en realisar torres humanes quant més altes millor, de manera que eixa és la principal diferència que hui distinguix les dos tradicions. Una tradició de fer torres que també sobreviu en Aragó, en les seues particularitats pròpies, sobretot en les localitats de Tauste i Cetina (en el nom de 'dance').

És ben lloable que esta antiquíssima tradició valenciana es recupere i potencie. Hi ha, no obstant, una cosa que pot produir precisament l'efecte contrari: la descontextualisació, la politisació, l'irresistible voluntat de certs rogles de lligar una venerable costum valenciana, la seua plasticitat i les seues melodies, en idees partidistes alienadores. Si de veres volen a la moixaranga, preocupen-se de lliurar-la d'eixe llastre.