La plaça del llibre

Esta fi de semana ha tengut lloc en la plaça de l'Ajuntament de la ciutat de Valéncia una nova edició de 'la Plaça del Llibre'. D'acort en la publicitat enviada per la mateixa organisació, se tractava de «unes jornades per donar visibilitat a la literatura en català a València» (sic; cabria saber qué té que dir al respecte la AVL, obligada per llei a «defendre la denominació» del valencià). L'omnipresència dels logotips de la Generalitat de Catalunya, en la seua condició de patrocinador-tutelador de l'acte, acabava de perfilar la situació de lo que allí tingué lloc.

Els confesse que en L'Oronella -sagell editorial al que alguns altruistes dediquem esforços, per força no retribuïts, per a possibilitar que continuen editant-se llibres en llengua valenciana- rebérem l'invitació per a participar en un acte en el que, en unes condicions immillorables, els nostres productes hagueren tengut una excelent difusió. Pero, simplement per principis, decidírem que eixe no era el nostre lloc. Nosatros no fem «literatura en català a València». Fem lliteratura en llengua valenciana. I la nostra presència en eixa fira haguera resultat un engany per als que anaren a buscar «llibres en català», i un contrasentit per als llectors, els subscriptors i els escritors en els que conformem una única comunitat d'anhels compartits.

Eixa és la dramàtica situació actual. El valencià conta, sobre el paper, en més reconeiximent i recolzament oficial que mai, pero aquells que optem per una defensa del seu us social i la seua entitat sense voler destruir la consciència secular de parlar una llengua i no un dialecte, o be som discriminats activament (deixant-nos sense ajudes públiques, i fòra de les escoles), o be nos veem davant la tessitura d'acceptar lo que, per coherència, no podem ni devem acceptar.

Per això són tan oportunes les jornades que l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana organisa la semana que ve, acollida per l'Ateneu Mercantil, i que dedica al centenari de la Càtedra de Llengua Valenciana en l'Universitat de Valéncia. Una càtedra d'ensenyança científica de l'idioma, regentada per Lluís Fullana, que, en la seua década d'existència, demostrà que es podia oferir una visió equilibrada de la normativisació del valencià, que evitara tant els arcaismes com l'anarquia ortogràfica; que fugira per igual de l'excessiva influència del castellà i del català en la conformació d'una llengua 'lliterària' -hui diríem 'estàndart'- a l'hora respectuosa en l'etimologia i pròxima al valencià parlat. En eixes jornades raonarem sobre el desconegut consens de les Normes de 1914, o de cóm se gestà el naiximent i la desaparició de la Càtedra. I rendirem un mereixcut homenage a Fullana: el pare del valencià modern, el sabi de l'idioma, que proclamà que no hi ha defensa del valencià sense la seua oficialitat i sense la condició de llengua independent i sobirana.