La sumissió de la AVL

S'ha fet públic un acort entre l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i la 'Comissió Tècnica d'Assessorament Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears' en el que s'afirma que «les tres institucions assumeixen la unitat de la llengua catalana, anomenada valencià en el territori de la Comunitat Valenciana». La decisió ha provocat estupor en els (pocs) seguidors que, de bona fe, encara creuen que la AVL supon un punt d'encontre «sense vencedors ni vençuts» entre diferents sensibilitats, i dona la raó als que, des de fa més de vint anys, han vist clar que la creació d'eixa entitat no suponia més que una manera de llegalisar 'en diferit' lo que en el moment de la seua conformació era inviable a nivell social. Açò és: l'acceptació acrítica i sumissa de que el valencià és un dialecte de la llengua catalana, contra l'història lliterària dels valencians i contra la seua consciència sociollingüística majoritària, que sempre ha considerat al valencià i el català com a modalitats llingüístiques en personalitat pròpia i a un mateix nivell, encara que estructuralment emparentades, com també ho estan en atres idiomes del seu entorn.

Eixa assunció definitiva, negre sobre blanc, del rol subordinat de l'entitat valenciana a la catalana que des de sempre han defés els sectors anexionistes de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, demostra una volta més l'erro mayúscul que supongué blindar la AVL en la reforma de l'Estatut d'Autonomia de 2006, i la colaboració oferida per certes figures provinents del valencianisme cultural que, donant a la AVL la pàtina de valencianitat de la que el IIFV caria, han fet que es puga presentar als incauts el mateix mensage ranci i alienador de sempre com si ara foren els propis valencians els que lliurement triaren fer-se l'harakiri com a poble i com a comunitat llingüística diferenciada.

Una entitat política, la AVL, que, llunt de complir en els seus teòrics fins fundacionals de «defendre el nom i l'entitat» de la llengua valenciana i de tancar de manera justa i equànim el conflicte llingüístic, ha treballat sense descans per a justificar llegalment la discriminació a entitats cíviques i a valencians d'a peu per motius estrictament ideològics, i per a consolidar llegalment eixa visió sucursalista i dialectalisadora del nacionalisme català expansiu que alguns, per motius gens científics i molt ideològics, pretenen implantar des de fa cent anys en Valéncia.

L'acort entre les tres entitats busca «l'establiment d'un model normatiu comú», açò és, la desaparició de versions orals i escrites valencianes diferents de les catalanes, com a reflex de la visió subordinada del 'dialecte' valencià, condenat a la desaparició en poques generacions. ¿Van a reaccionar els pocs acadèmics discrepants que queden en la AVL? ¿O seguiran posant-se de perfil?