LA TASCA DEL CISTELLER

Qui fa un cove fa una cistella», dia una socarrona i vella sentència, eixa que equivalia a dir: «qui fa una cosa mala ne pot fer moltes més». Pero, clar, això no volia significar que el cisteller fora persona roïna, sino un bon obrer manual que practicava un ofici lliure i a qui mai li mancava el treball. Puix, moltes eren les paneres i cistelles que les dònes duyen per anar al mercat, i tabacs -espècie de panereta per a posar la agulles, clecs i canonets de fils- quan les chiquetes caminaven cap a la costura. Com he dit, el cisteller era ofici que se practicava en molts pobles i en la mateixa capital del Regne, ya que Valéncia aplegà a tindre inclús gremi propi -en l'any 1738- encara que va desaparéixer pronte per associar-se'n pocs. En canvi, abondaven els que treballaven canyes, juncs i vímens. Com els hi ha encara en el poble de Xalò a on fabriquen mobles ben preciosos en eixos materials. En la ciutat de Valéncia els cistellers tingueren nom de carrer. Allí a on, segons conta Vicent Boix, s'enclava el que hui s'anomena de Calatrava. Carrer que també es va dir de Mossén Beneyto qui fon un bon sacerdot i eixemplar cavaller. I és que per allà l'any 1600 hi havia molta gent que feya cistelles, paneres, cabaços i sàries en mimbres i juncs, puix totes se venien. En eixe carrer va nàixer l'erudit Marc Antoni d'Orellana en 1731. Ell fon l'autor, entre atres, del «Catàlogo i descripció dels pardals de l'Albufera de Valéncia» (1795) i del «Catàlogo dels peixos que es crien i peixquen en lo mar de Valéncia» (1802). El carrer de Cistellers també se denominà del Torn de Sant Gregori -que començava en Sant Vicent i acabava en el de Gràcia. I senyalava Boix «carrer que se solia confondre en un atre dit de la Cistelleta -i després de Santa Ana- que estava en el carrer de Quart i només era un carreró sense eixida».

Recorde una cançoneta que cantava mon yayo: «Marieta cistellera / tu que saps fer be cistelles, / me faràs una panera / per a omplir-la de cireres». A lo que ma yaya, si l'escoltava, afegia: «I que siguen de Serra. No t'oblides».