Valéncia no és un país català

Se sustenta el raonament en la sofrida llibertat d'expressió. Pero l'argument decau a poc que analisem la situació. Ací no es tracta de prohibir que un senador use en els seus parlaments térmens com 'països catalans', 'levante español', 'provincias vascongadas', 'región catalana' o, posem per cas, 'Portugal del norte' per a referir-se a Galícia; per molt inapropiades, rebujables o inclús insultants que puguen paréixer a molts. Ací es tracta de deixar clar que una cosa és l'opinió d'un senador, i una atra l'us, en documents oficials, de denominacions que no es corresponen en les llegals. Se tracta, també, de preguntar-nos per quina raó la majoria del Senat blanqueja i dona pàtina oficial a un terme geogràfic 'controversial' (per dir-ho finament) com el de 'països catalans', pero no es plantejaria fer lo mateix en uns atres també polèmics que no estan precisament entre les selectes preferències ideològiques de l'actual majoria parlamentària.

I es tracta, també, de que nos aclarixquen per qué eixa 'llibertat d'expressió' per a l'us de les denominacions oficials de territoris i poblacions, o de les banderes en els balcons municipals, o de la normativa d'un idioma en els usos cívics i lliteraris, o al fixar els contenguts dels llibres escolars, és selectiva segons quí l'eixercixca, en una gradació que va des de «fem lo que nos dona la gana, perque per ad això manem i tenim la raó» fins a «te llevem totes les subvencions, perque el valencià que gastes és illegal». U sent enveja sana dels gallecs, dels asturians, dels extremenys, perque poden ser de dretes o esquerres, tindre l'ideologia que desigen, sense que la seua identitat estiga en discussió. Pero la valenciana, una identitat casi milenària, territorialment conformada i confirmada molts sigles abans que la de la majoria de respectables estats que hui s'assenten en la ONU, ha de soportar cóm interessos aliens la ridiculisen, la neguen, la dividixen, enfrontant a uns valencians contra atres. Espolsem-nos d'una volta este llastre.