Recuerdos de mi infancia

La Pasqua passava. Havíem anat a berenar la mona amb els nostres pares, els guisats de conill i de pollastre, els entrepans amb llom amb tomaca, els camps plens de flors, sembrats de faves i cebes, les ultimes camarrojes i els llicsons ja quasi espigats anunciaven que la primavera estava en la seu plena explosió. Els ametlers tenien les seues ametles verdes i es podien menjar sencers perquè la seua pell encara no havia endurit, portant molta atenció perquè una indigestió per haver menjat quantitat era dolorosíssima i et podia ficar fins en el llit, visitant al Sr. Roca cada dos per tres.

Als valencians qualsevol excusa és bona per a anar de paella amb els amics, però el dia de Sant Vicent és sagrat. I així en la caseta estaven preparant uns capellans i budellet a la brasa per a començar el dia. L'esmorzar amb una bona llesca de pa amb oli, unes faves crues i una ceba tendra era sagrat per a agafar forces i començar amb els preparatius del menjar.

Havien posat en sal als trossos de conill, de pollastre amb el seus fetges i costelletes de porc. Després d'anar a donar una volta pel camp, es van disposar a fer la paella. La van posar al foc i va començar la litúrgia. La quantitat d'oli justa i sal perquè no esguitara, van posar la carn i a foc el més lent possible, la van sofregir. A continuació van posar les batxoques de ferradura i el garrofó i tomaques ratllades. En un morter van picar, all, jolivert, pimentó roig de full i unes brines de safrà. La controvèrsia de com es fa la paella tipus alacantina o valenciana va quedar aclarida en la discussió que es mantenia, quan van arribar a l'acord que quan se sofregia l'arròs era alacantina i quan es posava l'arròs amb el caldo bullint era valenciana. Com eixe dia manava ma mare que era qui l'estava elaborant-la, va afegir l'arròs quan ja la verdura estava ben cuita, li va donar unes voltes donant-li un toc de sofregit i va ficar el triple d'aigua que arròs havia posat i afegint llenya al foc perquè començara a bullir. Li va posar la picada i la va provar de sal.

Normalment es posava per damunt el que anomenàvem gamba de pobre que no era més que trossos de pebrera roja que sofregíem en la mateixa paella. Però aquesta vegada, les gambes eren autèntiques i així les va distribuir per damunt quasi quan ja no quedava caldo perquè amb la calor agafaren el seu to. Tapada amb sarments en creu, uns fulls de periòdic i els draps de cuina, va esperar fins que vàrem donar bon compte d'ella.