Records de la meua infància

Estava dels nervis, d'ací cap enllà. Ma mare m'havia portat al sastre a casa de Juan Escortell (el Belo) perquè m'estava cosint uns pantalons llargs i havies de provar-me'ls. La cosa estava en que mon pare no havia de saber res de tot açò, perquè li estaven preparant no sé quina sorpresa i jo era part d'ella. Em vaig provar una camisa i una jaqueta de punt i inclús uns calcetins nous. El pantaló me sentava de cine. Juan, amb el seu metre al coll i el seu aguller em prenia la mesura del llarg del camal marcant amb l'agulla de cap el que havia d'entrar.

De tornada a casa, ma mare no parava de recordar-me que no li diguera res al pare que ja em diria el perquè de tant secret. Aprofitant de tanta confiança amb mi vaig fer que passàrem pel quiosc del «Esquerrer», davall dels porxes, perquè em comprara una poma de caramel. Allí estaven sobre una safata punxades en un pal amb el seu color roig intens, que bones. Mentres donava mossos ma mare m'explicava que això de fora era sucre i que banyaven la poma en l'almívar que feien i així s'apegava. Això del color roig ho assimilava pitjor, perquè això de que era colorant que es feia amb remolatxa no em quadrava molt.

Arribem a casa i ma mare es va ficar en la cuina, perquè el temps se li tirava damunt. Li vaig preguntar què menjaríem i em va respondre que arrosset caldoset de sépia, faves y carxofes. Em va agradar la idea i em vaig quedar a veure com ho feia.

En una cassola va posar oli d'oliva i ofegue unes gambes i les va retirar, després va fer el mateix amb una sépia que havia tallat a trossets i la va traure. Va posar faves, carxofes netes i tallades, va remoure i li va afegir uns alls tendres tallaets i una tomaca ratllada. Va continuar removent i va ficar una cullerada de pebre roig fullat i un poc de sal. Va afegir la sépia amb la seu melsa, va remoure, va cobrir amb aigua i va deixar que coguera sobre mitja hora a foc lent. Passat eixe temps, rectifica d'aigua i va posar una creïlla tallaeta i l'arròs. Un poquet abans de servir-lo va deixar caure les gambes i en vint minuts a la taula.

Però l'endemà, diumenge, sense saber com em trobava darrere d'un escenari on m'havien amagat. Era un cine que no recorde on, però a mon pare li anaven a entregar un important premi i allí em trobava jo, amb els meus pantalons, la meua camisa, la jaqueta de punt i fins amb sabates, tot nou.

Sentia com parlaven mentres estava amagat darrere d'una cortina enorme i de repente... un home se'm va acostar i agafant-me em va portar al centre de l'escenari. Una llarga taula amb hòmens assentats, enchaquetas i jo veient com reien al mirar-me. El meu cor va donar un respir al veure que entre ells estava el meu pare amb cara de sorpresa. Amb l'ajuda del mateix senyor, li entreguem una capseta amb una medalla i un gran quadre que pesava lo seu. Mon pare em va agafar en braços i em va donar una besada que va fer que se'm passara del tot l'esglai.

Més tard sabria que era la "Cruz de Caballero de la Orden de Cisneros", un guardó creat per Franco per a premiar el mèrit polític i els servicis prestats a Espanya. L'home que va muntar la sorpresa va ser José Cholbi Diego, Pepe Cholbi per als amics. D'ací el secretisme que em va imposar ma mare.