Records de la meua infància

E l canyís en l'era ple de baines de faves a assecar al sol. El meu iaio havia arrancat ja les mates i les que quedaven les assecava per a guardar-les i així poder cuinar-les en arròs o hidratar-les després i bullir-les amb un coent i pebre roig fullat. Era un plat que no faltava com a aperitiu en els dies calorosos de l'estiu que vindria.

Els meus ulls s'havien quedat com a plats mirant els albercocs que penjaven de l'arbre. Darrere de la caseta, hi havia un albercoquer enorme que sobrepassava les teules. Per a poder aconseguir i agafar les fruites havia de comptar necessàriament amb l'ajuda del meu iaio. No quedava un altre remei perquè, a causa de la meua curta estatura, no arribava ni aconseguir la primera branca. Albercocs grocs amb el seu toc roig, madurs i segur que olorosos. Ell estava, aixada en mà, repassant la terra de les cebes que tenia sembrades. Calia donar-los un birbat lleuger per a llevar les males herbes i airejar la terra. La ceba no li agradava que la marejaren molt. La meua insistència no es va fer esperar, amb una escala de fusta la va recolzar sobre la paret i es va encimbellar en la part alta amb una cistella de vimen a què li havia fet en el seu interior un llit de pàmpols. Va ser agafant un a un, els albercocs més grans i madurs, que portaria a casa com un present molt preat perquè a mon pare li tornaven boig. A ell li agradava menjar-se'ls amb una bona llesca de pa, oli i mos d'albercoc, cosa que també feien els meus iaios. Alguna vegada em van dir que durant la guerra, amb pa, si ho havia res mes, es menjava amb qualsevol cosa.

De bon matí havíem anat al bancal per a sulfatar els ceps que ja començaven a marcar els seus xanglots, havia llaurat el camp i prompte hauríem d'anar a desfullar perquè la brotació havia sigut molt abundant.

Uns trossos de truita de creïlles i unes tomaques de penjar fregides amb alls, amb una bona llesca de pa, ens havia llevat la fam, però era l'hora de l'àngelus i havíem de tornar a menjar a casa. El meu iaio havia d'anar a la barberia i això era sagrat.

Arribem a casa i mentres el meu iaio arreglava l'animal en la seu cuadra, vaig veure com la meua tia tenia ja en el foc una paella. Hi havia posat a remulla uns trossos de tonyina negra (sangacho) i cuinaria un arròs en paella.

Va posar oli en la paella i va començar a sofregir ceba tallada finament amb uns alls pelats. Va introduir unes creïlles en làmines i una culleradeta de pebre roig fullar, les va sofregir. Va cobrir amb aigua fins a les reblades i va deixar que començara a bullir. Llavors va posar l'arròs i va distribuir la tonyina en trossos xicotets per damunt rematant amb un full de llorer, unes branquetes de jolivert tendre i safrà que havia torrat. Deu minuts a foc fort i quasi deu a foc normal fins que va estar llesta. Deixem reposar i a la taula.

Jo no era molt paellero i menys amb este tipus d'ingredients. Escoltava com deien que era també la paella, en l'època de penombres, s'intentava fer amb el que es tenia, però que amb el temps li havien agafat el gust. Haguera preferit unes bones xulles a la brasa amb tomaca bullida, uns allets i un bon oli d'oliva per damunt.

Seguix-me en el meu Blog www.alfumdelaximenera.es