Records de la meua infància

Els últims canyissos de panses eren els que quedaven en el sequer, que així cridàvem a l'era on assecàvem el raïm una vegada escaldat, les tomaques, figues i qualsevol verdura per a guardar. A l'agafar els xanglots secs, els més bonicos els guardàvem en un cabàs per a vendre'ls així, però els altres els refregàvem entre les mans perquè se soltara la passa del xanglot.

Una vegada fet, el meu iaio les passava entre un sedàs de forats grans, perquè caigueren sobre una estora d'espart les més xicotetes. No eren per a rebutjar-les, no, al contrari; eixe raïm xicotet i quasi transparent que cridàvem 'corinto', que no arribaven a tindre ni llavors, era la que més preu aconseguiria després, al ser la més apreciada per a les pastisseries. De fet, el meu iaio les venia directament cada vegada que necessitava diners «en líquid».

Després, pujat en una escala, ventava les panses, és a dir, l'anava tirant poc a poc a l'aire perquè al caure, el vent s'emportava totes les impureses que poguera portar. Una vegada feta tota la cerimònia, passarien al triador per a llevar-los manualment, una a una el pesons que se li havia quedat.

Este treball es prolongaria durant unes dos o tres setmanes perquè, després de la collita pròpia, ens portarien cabassos de la cooperativa de Gata de Gorgos, la CAS, on mon pare era el gerent i el meu tio Jaime, l'encarregat. Tenien un magatzem a Pedreguer per a triar panses, però també repartien per les casetes perquè el mercat anglés i marroquí esperava ansiós els nostres grans d'or.

Tindre una pansa en les mans, el seu olor característic, el sucre que se t'apegava entre els dits... calia fixar-se en les seues diferents tonalitats dins del seu color i de com la llum incidia en els seus plecs, en la seua textura rugosa. La irregularitat en les seus formes... que me les ficava en la boca amb el risc de ser agarrat i la reganyina corresponent, perquè després em feia mal la panxa.

Tots ocupats triant la pansa i jo començava a preguntar-me que seria el que menjaríem.

Els dissabte solia passar el pescater. Efectivament, uns carrancs i unes galeres vaig veure que estaven esperant sobre la taula. La meua tia anava a posar-se a cuinar un bon arròs per dinar.

En una olla, va posar oli, va sofregir les galeres -reservant-se una per comensal- i els carrancs. Amb la maça de morter els va trencar la corfa. Va afegir una ceba i una tomaca tallades en quarts. Sofrig i va ficar una cullerada rasa de pebre roig fullat. Va cobrir d'aigua. Va deixar bullir durant mitja hora, va colar i va reservar.

Per a l'arròs En una cassola plana, va marcar les galeres i les va reservar. Va afegir uns trossets de calamar net i un allet picat, una cullera de pebre roig fullat i una tomaca ratllada.

A continuació va sofregir l'arròs donant-li dos o tres voltetes i de seguida va posar el doble de caldo que d'arròs. Uns brins de safrà torrat. Va provar de sal. Als deu minuts li va posar les galeres damunt i en deu minuts més el caldo va evaporar i l'arròs estava perfecte. A emplatar amb una galera damunt de cada plat d'arròs.

Seguix-me en el blog www.alfumdelaximenera.es