Per Valéncia i pel valencià amb Abelard Saragossà

El professor continuava xarrant i explicava -a ell li ho havien dit els seus professors del departament d'Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Valéncia, recordava especialment a Ramon Ferrer Navarro-, que el rei que havia nascut a Montpellier en fer-se avant en la conquista de Valéncia va implicar en eixa empressa i en la posterior repoblació a un nombrós grapat de gent, a moltes famílies procecents d'Aragó, de Catalunya, de Navarra, de Castella, de la Rioja, d'Occitània, d'Itàlia, de Centreeuropa... Tot això pot seguir-se a través del Llibre del Repartiment.

I el rei s'entenia amb tots els que l'acompanyaren en aquella aventura ¿o va convocar als que l'acompanyaren, açò és a aragonesos, catalans, navarressos, castellans, riojans, occitans, centreeuropeus... a cursets accelerats d'aprenentatge de la llengua? Va crear escoles o acadèmies per a l'aprenentatge? No. Tots s'entenien. Tots parlaven un idioma semblant. Quin idioma?

Diuen els Furs de Valéncia, conjunt de lleis que van regir el regne: «Que los jutges en romanç diguen les sentències que donaran». Fixem-nos bé. En els Furs no es parla ni d'occità, ni d'aragonés, ni de català.

A eixe romanç que estava coent-se, que estava fent-se, en Aragó els habitants d'Aragó el denominaren aragonés, els de Catalunya en la seua terra català, en el regne de Valéncia valencià, en Galicia gallec i en Portugal portugués. ¿Diu algun gallec que parla portugués? ¿Diu algun portugués que parla gallec? En Galicia es parla gallec i en Portugal portugués. I punt.

A la llengua que es va coure ací, que es va fer ací, que comptà amb un Segle d'Or, segle que consolidà per a sempre la denominació de llengua valenciana, a un poble que té consciència de tindre una llengua amb una denominació històrica i tradicional -tal i com consagra el seu Estatut d'Autonomia- no se'l pot menystindtre, menysprear, per molts interessos que tinguen, en el seu afà expansionista, alguns.

Una altra cosa, sobre la qual haurem de parlar si la liberalitat del diari ens dona via lliure, és sobre la realitat d'un ens: l'Acadèmia Valenciana de la Llengua- que es va crear per tal de fer-li el joc a algú (Valéncia moneda de canvi), per possibilitar que el seu cap de files fora president del Govern d'Espanya. Qui'n flac favor van fer al Poble Valencià els polítics «valencians» al front dels quals hi havia un murcià de Cartagena (a qui l'importava un pimentó el valencià) que es van prestar a la traició. Una traició, quasi consumada, si prompte no es posa remei, que es va manifestar, sobretot, en disposar com seria la forma de l'elecció dels acadèmics, acadèmics d'una Acadèmia sense nom, que ignora el nom històric i tradicional de la nostra llengua. ¡Quina vergonya!

A pesar de tot -ho he de reconéixer- al principi vaig ser dels qui va aplaudir i recolzar la creació de l'AVL perquè pensava, il·lús de mi, que era l'instrument necessari per a substraure el debat del camp ideològic, però, amb el temps (a mesura que ingressaven els nous acadèmics, tots ells de la mateixa tendència, de la mateixa «corda»). hem vist la deriva d'un ens que pensa més en la «convergència» (amb el català) (¿li ha preguntat l'AVL al Poble Valencià si vol la «convergència»?) que en la «genuïnitat valenciana». Vaig col·laborar amb l'AVL, vaig ser un dels seus beneficiats, però... ¿Que tants anys després de la seua creació l'ens no haja sigut capaç -tal i com ho entenem la majoria de valencinas- de normalitzar com cal per exemple l'article «lo» per tal que es puga escriure frases com «lo que vullgues», «lo que cregues», «lo que et parega», i això perquè el «lo» els sona castellà, quan estem farts de transcriure documents medievals on el «lo» apareix per tots els costats?

Dels vint acadèmics actuals sols quatre (igual en són tres) són d'estricta obediència valencianista. I a mesura que l'Acadèmiaa es renova cada volta en són menys per culpa del sistema d'elecció que es va aprovar. ¡El murcià dels c... com ens la va clavar! ¿Que podem esperar, per tant, els valencians, d'uns acadèmics que no creuen en la llengua valenciana?.

Si, en efecte, com molts pensen, l'AVL és un apèndix, una sucursal de l'Institut d'Estudis Catalans, ¿és just, és de trellat, és de sentit comú (sobretot per estalviar-nos diners) demanar la seua abolició, supressió o derogació? Amb l'IEC els sobra i prou.

Cal, per tant, plantejar-se, si no canvien les regles de joc, la seua desaparició. Els supremacistes, els dogmàtics, els sectaris, els intolerants, els talibans de la llengua, aquells que no volien l'AVL, estaran contents. I els que la voliem, perque pensavem que anava a defendre els interessos valencians, però que estem defraudats, també. Totso contents.

Que els catalanistes existixen ho sabem tots. ¿O és que acàs no van existir els afrancesats? Són eixos que armen soroll i enfurixen quan algú, com el professor Abelard Saragossà, un dels pocs acadèmics valencianistes de l'AVL, des de la investigació, des de la serietat, des del rigor, des de l'honestedat intel·lectual i, per damunt de tot, des de la responsabilitat, demostrant les coses, convençen, convençen i a més contribuixen a fomentar l'autoestima de ser i sentir-nos valencians.