Anant corrent sempre

La segona era, obligada, per tindre que caminar cap a l'escola a peu. Ésta que la tenia a kilómetro i mig de casa, puix aquell edifici educatiu estava situat en el camí de l'Ermita i yo vivia en el carrer de sant Roc, darrere del Mercat a on estava la casa del Mestre Palau, i la Farmàcia de Fortea, propet també la de don Agusti Pérez de Lúcia i la d'Alcanyís.

La tercera passejada -i que moltes voltes tampoc era l'última- la fea a l'eixida d'escola al migdia, si el yayo es quedava en l'horta. Llavors, yo tenia que dur-li el dinar, en fiambrera o caçola. Menjar que la yaya me'l tenia preparat -fora arròs al forn, en fesols i naps o en bledes i espinacs i algún caragolet que atre per a que s'entretinguera chuplant-lo i li durara més el dinar. Pero com eixe camp que treballava el yayo estava al mateix costadet de la bodega de Massarrojos, la yaya me dia que m'acostara ad allí i que m'ompliren de vi la botella d'a litro que ella me donava. Botella que sí que me l'omplien en la bodega, pero que mai aplegava plena a casa, puix el yayo, com tenia, ya temps, la bota buida, aprofitava l'ocasió i se la plenava dient-me que fea això perquè, generalment, l'aigua li sentava mal per estar suat i li anava millor -quan rollava cigarro- arremullar el seu gargamell pegant algún que atre trago a fi de comprovar si me l'havien plenat del sec o de l'embocadet.

Aixina que la yaya, veent que la botella mai li arribava plena, solia remugar -com si el yayo l'escoltara-: «Ay Vicentet, valdria més que deixares la bota en casa i agarrares la botija plena de l'aigua que bevent-la ningún mal te farà».