Se badallava més que se mastegava

I això me va fer reviscolar aquell temps, en que, quan s'acabaven les classes, de pressa anàvem a casa pensant en el berenar. Poc nos importava que ell fora: un boniato torat, un trocet de pa en pebre-roig, oli i sal, que un grapat de cacaus, una taronja i... a volar al carrer per a començar a jugar.

Pero el chiquet que els dia al començar, no volia berenar per no perdre temps d'usar el móvil. Clar que, si en lloc d'un trocet de pa en pernil o formage, li haguera dut un donut, o atre dolcet, segur que no havera dit no. I és que, hui, pareix que tots els menuts preferixen més allò que enfita i crea greix que lo que és més sà com podia ser: una panolla torrà, uns albercocs, o una coqueta salada de dacsa. Pero, ademés, este chiquet feu esperar a sa yaya un temps, puix tenia que tornar-lo a casa en coche, per a que, el pobret, no se cansara. Cosa que, hui és corrent, i ahir, no, ya que ningú del poble el tenia -ni en tartana que sí hi havia-, sino que, corrent a peu, botant séquies pel camí que duya del Ravalet a l'ermita, anàvem i tornàvem de l'escola, eixa que la teníem a més de dos kilómetros de nostra casa.

Pero ben a gust que se menjàvem un rosegonet de pa que no sempre era de farina de blat sino de dacsa, sorgo, arròs, cibada o avena, i si el pa era el de racionament, no se sabia si portava farina de faves, cigrons, llentilles o corfes de taronja, puix mai el seu color era blanc com el gesmil. Pero gràcies donava qui el tenia, perque en temps de posguerra la gent, a l'hora que fora, badallava sempre més que mastegava. D'ahí que, per tot això que he dit, m'enrecorde massa deixa desgraciada posguerra que durà des de 1939 al 59, quan ya començà a tindre la gent el nivell de vida que havia tingut abans de la guerra.