Balcons, ahir; hui, finestres

Quan per molts carrers de pobles no hi havia balcons, per ser casi totes les cases de planta baixa, podíem, els chiquets, jugant, encalar una pilota en la teulada. Eixa, que podia tindre teuladins volent-se tragar alguna avespa i, gats, buscant rates. I, si ... trobaves algún balcó, éste lo mateix tenia unes carabasses secant-se, unes macetes en geranis, gàbies en pardalets -per a que veren el carrer, notaren el sol, i escoltant el soroll dels habitants, se sentiren un poc resignats per estar tancats. Aixina que els solies vore i oir cantar -pero no sé si per estar contents o reclamant la seua llibertat. També podies divisar algún que atre lloro malparlat que insultava al que passava i més que molestar-li li fea riure per lo que dia el pardal. I això que no era gens agradable sentir lo que marmolava, puix, si passava per allí l'aguacil, hi havia el perill de que éste multara a l'amo per blasfemar, cosa que se fea en tot trinquet a fi de que els jugadors se chafaren llengua ans de soltar una lleja paraulota. També podies vore un llançol o estovalla, un parell de calcetins o unes bragues, perque en algún lloc tenia que estendre la roba qui ni tenia terrat ni corral. Clar que tot açò que recorde era d'adés. Perque hui en dia si mires la frontera d'una finca res de lo d'ahir te trobes. Si hi ha balcons, són vells que, pels seus anys, donen llàstima. En tant que servien per cridar a un chiquet, per a poder sentir el bando, al granerer -que volia fer-te granera o vendre't un pinzell- o per a vore passar la processó. Ara, penjats en eixes parets, lo que més veus són aparats d'aire acondicionat, a fi de no tindre, en l'estiu, calor, ni fret en hivern. I en casa se quedem molts. Deixem que se passegen pel carrer, coches, motos, bicicletes, patinets, gossos... I, també, que nos arriben centenars d'estrangers que, dit siga de pas, a mi poc me molesten. En canvi, pense que si nos visiten, per la nostra bona hospitalitat, tornaran.