Cabacases, en casi totes les cases

Ara, que, quan tens uns quants anys, ya te guardes un cabaç de sobres de medicines per si acàs te ve algun transtorn fisiològic, recorde, ... que, després de la República, poquetes d'elles se tenien en casa i sí moltes herbes se conservaven per a usar-les en cas de tindre un dolor de pancha o tos. Perque, se dia, que casi tot se curava, sols estant en lo llit. Poc s'anava al mege (puix si no li pagaves quota calia pagar-li la visita) ni a la farmàcia. Crec que ni el meu besyayo ni el yayo cridaren al doctor mai. Ans se conformaven en prendre's sirop, tila o tisana i esperar a que allò se passara, fora dolor o constipat. Ni aspirines se prenien ni pastilletes de Juanola per a no tosir, ni deixaren, aquells dies de fumar ni de treballar. La yaya -que era més moderna- sí solia tindre en el rebost: cabacases, ceregumil, oli d'abadejo, de ricí, botelleta de Carabanya i moltes herbes penjades per a que se secaren i bollir-les després. Crec que la que més usava era la de Cabacases. Medicament que inventà un botiari valencià -de finals del segle XIX- destilant i macerant unes herbes sanes en alcohol. Guanyà prou diners. Pero, pels anys 20, li ixqué un competidor -un belga- qui creà una beguda -energètica i curativa- que no la venien els potecaris sino que la servien els cambrers en bars i cassinos, mesclant-la en conyac com «carajillos». Esta se dia Fernet Branca.