De cortines i persianes

Persianes que diuen que les inventaren els egipcis o els grecs i que arribaren en el sigle XVIII a Venècia, d'ahí que Eduart Bevan la millorà i patentà en el nom de veneciana. Molt abans també els chinencs les feen de canyes de bambú com nosatres, per la guerra, les solíem fer de juncs. D'ahí que, molts chiquets anàvem al barranc de Carraixet, per a collir-los, i en casa tallar-los a trocets. Després, passant-los pel mig un fil feem tires que, penjades des de dalt eren persiana per a l'eixida al corral o per a les finestres que donaven al carrer. En ella s'evitava que entrara en casa massa sol i al mateix temps que s'orejara l'habitació.

En Sax, (Alacant) a finals del segle XIX les feen en eixarments verts. Els tallaven en canutets iguals i se construïa la persiana. Ésta que la patentà i inventà l'empresari Vicent Barrceló en 1916.

En Egipte aparéixen les primeres cortines que decoraren les cases riques. Lo mateix passà en Roma. Només les tenien els adinerats , puix servien en l'estiu per a evitar que entraren el rajos del sol, i, en hivern, el fret en dormitoris. I en llits, també, per evitar picades de mosquits. Els verdaders mestres en cortinage foren els francesos, puix el convertiren en art.

Baixada de persiana i passada de cortina donaren i donen encara intimitat a una habitación, pero en moltes poblacions dels EE.UU. i nort d'Europa ni les usen ni gogen del seu favor.