Els fideus de l'ermità

Be, puix també els fideus i macarrons escassejaven, per lo que en Moncada, moltes dònes pujaven a l'ermita de santa Bàrbera i no sempre era per a resar-li a la santa per a que no pedregara o ploguera massa, sino per a que el seu ermità -que vivia en una caseta adosada a l'iglésia-, els fera fideus. I no solament anaven les veïnes de Moncada, també d'Alfara, Massarrojos, Borbotó... en uns quilets de farina en la cistella, per a que l'ermità els fera fideus. Éste que, per a fer-los precisava: farina, aigua i uns brins de safrà (a fi de que els fideus prengueren un color groguenc i no estigueren blancs. Aixina que, en un caldero, posava l'aigua i, al bollir ésta, afegia el colorant i la farina i ho menejava. Quan la massa ya no cremava fea boletes, segons el tamany de l'émbol -per als fideus, chicotet i, per als macarrons, més gran- i apretava el tornell. Els fideus eixien i, després, se tallaven, deixant -los a secar.

Faena tenia aquell bon ermità que mantenia, la seua replaceta i l'ermita ben aseades i netes, per a que per allí se passejara qui volguera, i per Pasqua, empinara el cachirulo, ballara la tarara o resara a la verge de Nicomèdia.

Hui en dia no crec que ninguna ama de casa faça els seus fideus ni tampoc l'ermità que estiga en aquella ermita, puix fideus, fàcilment els trobes en tots els supermercats i grans fàbriques els fan molt més apressa que abans.