La mort d'un animal

Qui dubte que, hui, l'home viu sense cor està en un erro. Lo que succeix és que, a voltes, poc de cas fem a millers de pobres que dormen, viuen i mengen lo que poden pel carrer i sí que procurem nutrir als gats ... que van per ahí de roders omplint de puces garajos, racons, places i carrers. Sempre hi ha una bona ànima que els nutrix. Be per l'avinguda d'Aragó, com per la porta del jardí de Monfort o pels Vivers. I ya dic, rosant ad ells hi ha qui dorm al ras, faça un calor de mil dimonis o un fret de Maria Santíssima. Pobres els diuen als gatets irracionals, i desgraciats als humans, que en quatre caixes de cartó fan niu d'intimitat. Ixcà arribe el dia en que la vida siga més igual per a tots. O que es faça realitat lo que dia Jonathan Swift: «Que l'home puga viure a gust tots els dies de sa vida.» I no pensen que és un sarcasme lo que aquell va dir. Perque, com alguns viuen, no és viure i sí un morir poquet a poquet. I com cada dia n'entren més, el problema no se resol. ¿Quín partit s'ha propost en el seu programa resoldre'l, sense remugar l'oposició? Eixe tema sempre els rescola. I, cada dia es veuen més pobres, més indigents i d'eixos atres que viuen a la dula i la vergonya ni la coneixen. Ah, pero, nos preocupa que els animals deuen viure rebé. La mort d'un animal -siga muçol o verderol- els atrista. O volen que els gossos córreguen solts pel carrer, que pixen a on vullguen, i quan se queden en casa, a soles, els lladrits que els aguanten els veïns. ¡Pobres animalets!, ¿qué no tenen dret? I clar quan açò sents o veus, també algú s'entendrix perque un milà real s'ha electrocutat en un cable d'alta tensió.