Oli de ricí i aigua de carabanya

Aquell oli -obtingut per les llavors del ricí, de color groc pàlit-, molts menuts més que majors, de quan en quan tastaven el seu desagradable gust que, només vore a la mare en la botella en una mà i en l'atra la cullereta, ya te donava oix.

Est oli que, a hores d'ara, servix -i servia- per a fer champús i pintallavis, se nos donava als menuts com laxant quan el mege afirmava que teníem una parada estomacal. Cosa que nos ocorria a sovint, més en l'estiu que en l'hivern, per ser estació de molts fruits. Estos que, estant encara verts, els provàvem, moltes voltes, ans que els mateixos amos del camp. Igual podien ser: figues, albercocs, ciruelos, prunes que mores, i, sense rentar-los -ni en l'aigua de la séquia que passsava més clara que la que t'ix hui per l'aixeta- te'ls menjaves i no pocs. Aixina que la porga de ricí la coneguérem la majoria dels chiquets, sobre tot, els que vivíem en poble i teníem, a unes passes, l'horta.

Tant roí era aquell ricí que, ni tenint dolors de pancha li ho dies a la mare a fi de no tindre'n més al prende-te-la i, damunt: vòmits, còlics i diarrea intermitent. No anaves a l'escola, pero tampoc podies jugar.

L'aigua de Carabanya també la coneguérem els menuts, puix si no la mare, sí la yaya o la veïna, sempre tenien botella guardada en el rebost. Mai volien que aquella estiguera buida com tampoc la botija. Que no les faltara eixe dimoni de medicina que era molt salada i de gust ben asquerós, i que te produïa retroçons de ventre abans de laxar-te el cos.

Aigua d'una forta concentració de sulfat de sodi i que la descobriren uns pastors de Carabanya (Madrit). Rupert Jacint Chàvarri se feu ric embotellant-la i venent-la a la fi del segle XIX.