Poques safanòries morades se veuen

Quan erem menuts i molts dels pares nostres estaven en el front, les mares tenien poc per a guisar en la cuina, aixina que se menjava lo que se podia: boniato bollit o creïlla torrada, plat de llentilles, tortilla de bledes o alguna que atra ... taronja. Als chiquets -i moltes voltes badallant-, nos agradava més eixir al carrer -fora estiu o hivern- que estar tancats en casa o en l'escola. Pero les mares tenien molta por de que estiguérem fora per si passara volant la Pava i alguna que atra bomba poguera soltar. Els llauradors, com sempre, matiners, al camp solien anar. I en més interés que mai, puix tenien que conrear be el camp a fi de portar-li a la seua muller cosa per a bollir o fregir, pel dinar i sopar. Aixina que quan veem els chiquets que tornava de l'horta un carro carregat, fitàvem si duya melons, carabasses, raïm, creïlles, boniatos o safanòries, per a poder dir-li al carreter: «Bon home, per favor, tire-nos un raïmet o un melonet, si era per l'estiu, o un boniato o una mata de cacauets, si ya fea fret... I a voltes, per donar-nos alegria, tirava mà a lo que duya i, com en una bateig, allí estàvem tots per terra recollint lo que se podia. Lo que més agraïem era si nos tirava un changlot de raïm, que, per sort era lo més freqüent, puix en el meu carrer de Sant Roc hi havia un trull que fea un bon vi.