Quan el poble creix

Com no estan els uns dels atres separats. Ans, al contrari, se donen la mà com si anaren a ballar la tarara. Aixina, tenim a Massarrochos i Moncada; ésta i Alfara del Patriarca, que vol ajuntar-se en Vinalesa; com Valéncia ho fa en Benimaclet; Godella, en Burjassot, per una banda i, per l'atra, en Rocafort... Poques vivendes estan aïllades. Ni per Benicalap i Alboraya, pobles que tenien barraques i alqueries en mig de camps de creïlles, melons o chufes. L'alqueria nostra, com el riu-rau alacantí, si no els han enderrocat, se troben pegats ad atres edificacions. En les que no veus ni el fumeral fumant, ni, si goses entrar dins, guipes taules de fusta i cadires baixetes de boga, ni tampoc aljup o bomba que te traga aigua. Ni andana en una cria de cucs de seda ni en un eixèrcit de melons en fila, penjats per les vigues. En pocs d'ells hi haurà relles, aladres, lligones, corbelles, perque, per no usar-les, ni les conservaren els fills com a relíquia preuada dels pares. Un amic meu les conservava, No s'en volia desprendre. Pero lo que són els lladres d'ara. No furten una manta per a tapar-se, un grapat de creïlles per a fregir, una gallina per a fer-se una bona olla, no; arramblen tot lo que poden vendre, siga graella, paella, perol o coure de bombes i motors de les cases i camps. I, per lo tant, un dumenge hi arribà i es trobà la casa oberta, tot cul per amunt i res de ferro li va quedar. Pero, en fi, hi ha que prendre les coses com vinguen. Perque hui ni gos ni forrellat eviten el robo. I damunt tenim més lladres que albercocs porquins, eixos que en fan molts, pero roïns.