Quan reinava l'espardenya

De menut yo mai portava sabates. Les primeres que calcí foren les del dia del meu combregar. Després, quan vaig anar a Valéncia -als 15 ... anys- per a treballar en este periódic en el que escric açò. El meu besyayo i yayo crec que, ni per a casar-se, se les posarien. Portarien espardenyes de careta ben blanques i en vetes negres -netes, com tots els dumenges- per anar al cassino o al trinquet. Aixina que jamai els vaig escoltar queixar-se de que les sabates els apretaven els dits, ya que solien dur espardenyes de cordeta. En canvi, ma mare i la meua yaya sí que remugaven de dolor agut en els peus, formigueig, calambres... al tornar d'una processó, nòvia o bateig. Pero no sempre el yayo no se queixava, puix més d'una volta li va picar un diacrà llaurant son secà per no dur sabates, com també al meu besyayo no li haguera fet tant de mal quan li va caure un gran pedra sobre el dit gorrí - fent un mur en el corral- i l'il va chafar. Fon quan li va dir a sa filla -ma tia Rosario- que li portara unes tissores i se va tallar el dit i, tot seguit, li va dir: «Porta'm un pigeret de vi i me calmarà el dolor. Després, soterra-lo en terra i, si creix, ya me'l transplantarà don Emili Ramon Llin, qui era mege de Moncada, Alfara, Benifaraig, Carpesa, Borbotó.., i encara li donava temps per a tocar l'armonium en l'iglésia, dirigir el cor i ser corresponsal d'aquells pobles d'este periódic.