Quan no teníem metro

Estació que prenia el nom d'una passarela que te passava el riu i te deixava enfront de la Casa dels Caramelos ben propet de la Torre dels Serrans a on, al costat, paraven alguns autobusos, com el de Broseta, que a mi me duya, algunes voltes, després de fer el camí molt polsós, ple de clots i cudols.

Pont que, primer, va tindre una passarela de ferro i pis de fusta i que la riuada de 1957 la va desfer. Després, se construí l'actual de baranes de ferro i sol de formigó, que se va inaugurar en el 2012.

L'estació va estar en fucionament des de 1888 fins a 1995. Prestava servici a trens que venien de Bétera, Llíria, Rafelbunyol i Grau.

Trens que pel dia -tant a l'anada com a la tornada- estaven ben reblits de gent. Els matiners, per a treballar en Valéncia o en els pobles i més tart els que solament l'usaven per a fer alguna compra en la capital -i de pas, visitar a la Mare Deu- o a disfrutar asistint a un cassino, cafeteria, cine o teatre. Pero, en el que prenia yo, a l'alba -i eixia a les sis-, sols anàven alguns treballadors ferroviaris, Fenollosa, Estellés i yo i, a voltes, una parella de guardies civils, que acabaven de fer la ronda, el conductor i el revisor, qui sense demanar-me el billet me dia que li deixara el diari, per favor.

Recorde aquells trenets que mai tenien pressa, a fi de no cansar-se o perque temíen trencar-se ya que cloixien, al circular, els assents i les finestres.

Donava gust passejar-te en ells, podies vore lo mateix la rosada nocturna sobre les fulles de les lletugues, com també si les tomateres ya pintaven el seu roig o grossos estaven els melons d'Alger.