Quan tots erem una família

Pero, ara, això mai ho dic, perque habite en un pis -dels que ne té 75 la finca- i no conec a la totalitat dels que hi viuen. Tinc més familiaritat que en ells, en els empleats de Consum, en el chino- que ven de tot-, en el paquistaní de les fruites i en Concha a la que li compre el pa, i, si la meu dòna vol, pernil i fesols. També, si me trobe en l'ascensor de matí solc dir «bon dia», pero rar és qui repetix la salutació. A volte em diuen: «good morning», «guten morgen», «bonjour», «buenos días» o res. Perque portant el cap ficat en el móvil lo que els digues els importa, pareix, un pet. I és que tota salutació -siga matinera o tardana- se pert cada dia més. Qué anem a fer. Eixes són les modes. Uns, les seguim i les aplaudim i, atres, les critiquem.

Recorde també que, per aquells dies, vivint en el poble -Moncada- i jugant en el carrer en la pilota a llargues si suaves i tenies set entraves corrent en una casa (puix casi totes tenien la porta oberta), dies «Ave Maria puríssima», i, si te responia l'ama li demanaves, per favor, poder beure de la botija que estava sobre la taula del menjador o en la cuina i, si no te contestava, ben espai la agafaves i bebies apressa al gallet i eixies sense fer soroll per a no despertar al gos que, gitat en terra, dormia a gust per la frescor que sentia.