Ricart Verde Rubio

Era un chic seriós, d'ahí que els seus companyers, Fillol, Novella i Pinazo, l'apodaren «Verde el Taciturno». I aixina era, com una miqueta egocèntric. Anà a París i a Londres, acompanyat del seu amic Joan Iborra del que diuen que per a poder subsistir en la capital del Sena va vendre un fals Goya. Allà en París va pintar: 'Le Moulin de la Galette', 'Panneau de Paris', 'Zola', 'La castañera de París'... D'aire sorolliste, feu bodegons i paisages. Ya no es va permetre atres viajes. Sempre estava en casa o en el taller, que el tenia en el carrer dels Ferros de la Ciutat.

A l'esclatar la guerra formà part de l'Alliança d'Intelectuals Antifascistes. En 1937, presentà en París dos obres: un retrato de Manuel Azaña, i 'España, Victoria'. En 1940 va deixar de ser professor, per depuració ministerial. Menys mal que encara el visitaven els seus amics Alemany, el nostre director don José Ombuena, Gonzàlez Martí i els jòvens Joan Ribera Berenguer i Joan Chorro. Obres importants són: 'El Mercado de San Juan', 'Retrato de mi madre', 'Orgía en la Albufera', 'Mirando al modelo'...

Moria en Valéncia el 23 de giner de 1954. Pedro Caba aixina el definix: «Era un viejecito hebroso, enjuto, menudo... com boina i blusa que tenia la nobilísima dignidad de un maestro antiguo y el rebrillo viejo de un humanista que pinta y lee». Dominà l'aiguafort i fon u dels primers expressionistes valencians.