Se veuen manco teuladins pel carrer

Teuladí al que el primer director de este diari li feu una cançó dient: «Joyós caçador, pasa; busca més brava caça / i deixa'm quiet a mi; / yo soc l'amic de la casa, / yo soc lo teuladí.../ Yo vixc de l'almoina que a l'humil mai falla / i em senc benastruc. / Lo gra que en les eres se pert entre palla / replegue com puc.» I això és lo que els volàtils fan, com també els mateixos humans, que quan no troben en qué menjar, fugen de casa -o del seu propi hàbitat- i partixen cap ad atres llocs on el puguen trobar. D'ahí que, segur, que molts teuladins que els teníem pels carrers, corrals i teulades de les nostres cases i, ara, ni ne solc vore u. Com no els veig tampoc pel meu secà que, estant ben prop de la fàbrica de pens de Roig -que almagasenava moltes sements-, milers de teuladins per allí menjaven a mansalva i, després, per a postres, se feen en no pocs raïms de les vinyes dels costats.

Calculen que han desaparegut uns 30 millons d'ells en el món i 8 millons diuen que eren d'Espanya. Lo que no sé és de quín modo els contaran si no estan mai massa quets.

Pero, ¿cóm els tenim que vore, si no existix ya terra en el nostre corral ni en el carrer? El meu de Sant Roc el coneguí mig d'ell empedrat i, l'atre, ple de clots. Allí vees teuladins que baixaven de les teulades afanats i piulant per a buscar el seu aliment, fora cuc, formiga o molleta de pa.