No sabem si 'lo dels catalans' acabarà sent concert fiscal o serenata fiscal, pero el nou toll en el camí de Pedro Sánchez se barrunta complicat de botar; perque per a l'eterna adolescència identitària de la classe dirigent catalana no és tan important 'la ... cosa', sino que 'la cosa' siga manifestament distinta i superior al restant de la pobra plebe autonòmica. Si hi ha qui es compra un esplendorós àtic per a disfrutar de les vistes, o un coche d'alta gama per a gojar de la seua durabilitat, uns atres ho faran, senzillament, com a símbol d'estatus: per a demostrar (o aparentar) que tenen més poder que els seus congèneres, i fruir malaltuçament.
Publicidad
De fet, el 'café autonòmic per a tots' de Suárez fon de lo que més se'ls entravessà als Pujol i companyia en l'época de la Transició; i això que en aquella época Catalunya encara conservava l'aura de serena respectabilitat que dilapidà llastimosament en el 'procés'. La Constitució que ha facilitat el periodo més llarc d'estabilitat i prosperitat repartida de l'història de les monarquies hispàniques (i no digam ya de les repúbliques) contenia, no obstant, dos asimetries. Una evident, de fonda raó històrica: la del País Vasc i Navarra, que recapten el 100% dels seus imposts i en acabant donen a l'Estat lo que donen, com a hereus d'una grandíssima sòrt bèlica ―estar en el bando guanyador de la guerra de Successió; no com els valencians, d'una defensa acèrrima dels drets històrics guerres carlistes pel mig i d'un sentit de l'oportunitat per a, desposseïdes Guipúscoa i Viscaya del règim foral per Franco (no aixina Àlava i Navarra, fidels al «alzamiento»), tindre l'habilitat de recuperar-lo en la Constitució del 78. I més allà dels jocs florals de 'nacionalitats' i 'regions', la segona: l'accés a l'autonomia per l'artícul 151 o pel 143, que en el temps ha resultat manco important de lo que pareixia, pero ha marcat en el subconscient polític una falaç separació entre autonomies de primera i de segona.
Queden llunt aquells discursos de Lizondo o Villalba que demanaven el concert econòmic per a Valéncia des d'una Unió Valenciana que fregà el 10% dels vots. Pero no importa si el gat és blanc o negre... mentres cace ratolins. I lo que necessitem ara els valencians és un gat que en cace molts. Trist és que a soles el chantage electoral propicie modificar un sistema injust, sí; pero no per a Catalunya, sino per a Valéncia i atres companyeres de fatigues financeres com Múrcia o Andalusia, en un PIB per càpita molt inferior a la mija espanyola i una finançació per habitant també notòriament més baixa. Polítics valencians: deixeu-vos, per favor, el carnet en casa, i lluiteu per lo que tots vos havem votat: per la nostra terra.
Empieza febrero de la mejor forma y suscríbete por menos de 5€
¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión
Te puede interesar
Publicidad
Utilizamos “cookies” propias y de terceros para elaborar información estadística y mostrarle publicidad, contenidos y servicios personalizados a través del análisis de su navegación.
Si continúa navegando acepta su uso. ¿Permites el uso de tus datos privados de navegación en este sitio web?. Más información y cambio de configuración.