Els deures del pròxim curs

La vida seguix igual, sí. Pero no per això, ad estes altures de la correguda, anem a perdre l'esperança de que la vida millore. Lo que sí que perdem és la paciència. La perdem en els polítics i en els no polítics que no lligen, no entenen o no volen entendre. Pero sobretot perdem la paciència en els que lligen, entenen i volen entendre, pero continuen insistint en camins que sabem que no van a ningun lloc. I la perdem en els que fan el buit, des del seu lloc de poder polític, acadèmic, econòmic o mediàtic, a una visió del fet identitari valencià, la nostra, que no a soles és respectable en una societat democràtica, sino que ademés és la que s'allinea en la realitat històrica i (encara) sociològica del poble valencià; front a atres visions modernes, basades en la falsetat, la moda política i la coacció econòmica.

Els que ara pareix que estan descobrint la pólvora en el dilema del model normatiu, deurien tindre clares dos coses. Una: és impossible que pugam convergir en res els que creem que el valencià és una llengua i els que creuen que el valencià és un dialecte del català (en tots els efectes pràctics que cada opció comporta). Aixina que, per favor, trieu bando. I dos: si les dos opcions mai convergiran en res més que no siga un raonable respecte mutu, no pot haver justícia, reparació ni reconciliació mentres l'oficialitat no reconega en totes les lletres i sense subterfugis que una de les dos, la nostra, la de la RACV, Lo Rat Penat, Casp, Adlert, Anfós, Calatayud, Aureli, Voro López, Peñarroja, Lanuza, Fontelles, Lledó i una llarguíssim etcétera, existix i té dret a existir. Lo demés és seguir perdent el temps. I és massa valiós com per a continuar perdent-lo.

No perdem l'esperança, pero perdem la paciència