Per qué li dieu valencianisme

Recorde d'aquell grup de 'la llínea' tres perfils d'alumnes ben marcats. Un primer grup de llengua habitual valenciana; un segon grup de llengua habitual castellana en cert contacte familiar en la valenciana; i un tercer grup aparentment valenciaparlant, pero ya en una gran ideologisació catalanista que, en el temps, vaig deduir que havia segut adquirida durant l'etapa d'educació bàsica. I fon eixe tercer grup, unit a un consens tàcit dels professors, no massa explicitat ni verbalisat, el que anà implantant-nos als demés una especial cosmovisió identitària que trencava de manera radical en lo que, fins al moment, un servidor havia vixcut com a 'valencià'. Que el valencià és català, que els valencians som catalans dels 'països' i que no hi havia més bandera que la quatribarrada: vaja, l'assunció íntegra de les tesis del fusterianisme. Que un servidor ixquera com ha eixit no vol dir res, perque la dura realitat és que eixa ideologia, presentada com a 'progressista', trencadora i facilitadora de l'ascens social, pot tindre un gran atractiu per als jóvens. I l'assumixen, ademés, creent que 'això' és fer valencianisme; sobretot, si es contrapon a una suposta contrapart «que només vol la desaparició del valencià» (i es donen motius per a creure-ho). La majoria, en tot, assistirà passiva i desactivada a la decadència d'una identitat secular que no té qui l'ensenye en les aules. I ahí està la clau: no pot passar ni un minut més sense que els de la quatribarrada estelada, els que demanen tancar versions en valencià de pàgines web, els de la censura selectiva, deixen de passar per 'valencianistes'. I això passa, necessàriament, per fer lo que es devia haver fet fa quaranta anys: que lo que vosté i yo sabem que sí és valencià, entre d'una volta en l'escola. Vorem.