Salvar al poble

Tal volta, la diferència respecte a unes atres époques històriques és la relativisació del partidisme en l'immensa majoria de la població. Una higiènica i estoica separació que, al contrari de lo ocorregut en infausts moments del sigle XX, permet a la societat continuar funcionant al marge dels entreteniments de la classe política, salvant els seus desmesurats enfrontaments: passions, caprichos i egoismes que ya denunciava el manifest fundacional de LAS PROVINCIAS de 1866. Confesse que lo que molts percebíem erróneament com a passivitat, meninfotisme, indiferència, pot tornar-se ara bàlsem de consciència crítica, difícil d'enganyar per 'fake news' i que forma la seua pròpia opinió de manera independent, sense forofismes ni apriorismes. Hem madurat de colp.

Quan u parla de la classe política, no parla dels regidors municipals, dels afiliats d'a peu, d'eixes persones de bona voluntat que, sense distinció ideològica, estan treballant i gestionen colze en colze front al fanc. Pero és moment d'una catarsis institucional que faça evolucionar la democràcia un pas més allà: que assegure que els que apleguen als nivells més alts realment són els millor preparats per a coordinar i gestionar. L'olfat del votant conta, pero tampoc se pot descarregar en ell tota la culpa si es troba captiu front a un sistema caduc que fa fugir als millors, i que li otorga un marge ínfim per a garbellar, dins de cada candidatura, als que tenen mèrit i capacitat, descartant als que més valdria que es dedicaren a una atra cosa. ¿Llistes obertes? ¿Currículums professionals públics i notoris? Pensem-ho.