Borrar

Ningú podia imaginar, ni tan sols pessimiste, lo que sobre nosatros ha caigut. Ningú escarmentàrem per l'història. Quan el retruc li guanya al truc: ... 13 i 14 d'octubre del 57. Ni en Utiel, quan l'aigua desbordava el vell caixer. Ningú pensà que allò fora el preludi d'un diluvi que minvant, reprendria en barrancà. Tots escoltàrem els pronòstics de l'orage. Poregosos suspenguérem cites, per no chafar charcos. Yo pensava que sobre la ciutat no cauria la de Noé i responguí en un simple «val, ací no arribarà la sanc al riu». I no arribà ¿i en la Torre? tenen el fanc per les celles. Ad alguns els arramblà per no haver prestat orelles. A l'escoltar la chicharra del mòvil en alerta màxima, seguia sense fer capatrol de lo que baixava en descontrol, en irrespectuosa fúria, per damunt de barrans; ni valles, ponts ni traves, màrgens ni motes, barraques ignotes, finques, polideportius a les vores del riu, vies ni carreteres a on la dansa trea a ballar els autos, com barques a la deriva, impossibles al governs dels seus patrons. Als de Chiva i cap avall, perque l'aigua pròpia ya els arribava a les garres, des de dalt ya els anegava fins al pla de Quart. El nou Túria nos salvà. En Picanya cap a la mar, els muntons de grava moguda eren com un serruig tallant al sa i al pla, o reblint per a on passà. I en Paiporta, com en Alfafar... a les cinc els chiquets venien d'escola, els pares tornant a la llar... i ningú sobresaltat.

Este contenido es exclusivo para suscriptores

Publicidad

Publicidad

Publicidad

Publicidad

Esta funcionalidad es exclusiva para suscriptores.

Reporta un error en esta noticia

* Campos obligatorios

lasprovincias Ningú