La norma normal

Com si posàrem albarda sobre aixalma, evidenciant per a l'us allò que la primera paraula ya senyala. Si estem patint lo que diu una ... asseveració clàssica en la Justícia espanyola: el fiscal fiscalisat, no està de més desembolicar-nos i no entrar en l'esperpent de patir una anormalitat i que esta es queixe de lo normal. En el parlar i bon escriure valencià diem i escrivim CHIQUETA, no ·xiqueta· per més que una base interessada des del 32 acatalane la grafia, ajustant-la a la vocalisació forana. Sabem usar la X i diem, com escrivim, XIXONA, i no chichona. Pero quan escriure be i ajustar-se a la llengua viva, diuen que és usar ·material defectuós· esgrimixen norma anormal, en este cas tant per als que sonorisem com per als que apichen, perque tenim una vocalisació perfecta i normal utilisant el dígraf CH com ya fa Joanot Martorell en el Tirant i encenet «les HACHES» posa llum i esplendor a la llengua valenciana. I «espill», que no ·mirall· Jaume Roig. Colem en temps de pressions polítiques, sent conscients majorment del perill que la deriva independentista està jugant en cartes marcades. I ací devem de ser normals, no anormalisats. Per una banda, apropiant-se van, no a soles dels clàssics valencians, com una clau de volta idiomàtica que sujecte el català; sí que també, quan en la mateixa permissivitat, qui deuria posar orde, se n'afluixa la correja i la desvergonya li cau garres avall; en lo de l'ensomi paisícola, dona bula per a tirar-se a la barcha tot lo valencià que afigga llustre, en Europa. Diners oficials paguen propagandes que nos anulen; les falles, les bandes de música, el Misteri d'Elig, Sorolla... canvia d'amo. I cóm no, manant per sindicats i venuts en l'ensenyança, fan passar sabó per fil negre, perque tot és per a la roba. Els pares que devem triar la llengua per als fills, tenim la mà i volem normalitat, exigint-la a qui encara no ha reaccionat, a la perillosa impostura idiomàtica anuladora. Dos llengües millor que una, pero el valencià normal, no adulterat ni sucursaliste.