Senyors polítics: I del Valenciá a Elx qué?

A la memòria d'Antoni Bru i Gómez.

Enguany el 25 d' abril és un dia per recordar per als qui tinguérem la sort i el privilegi de conéixer l'advocat Antoni Bru i Gómez (Valencia 1917-Elx 1981). Fill d'un home d'Elx s'establí al poble després la Guerra Civil. Fa trenta anys que morí, a l'endemá d'haver acudit a l'aplec per les llibertats nacionals deIs valencians a la Plaça de Bous de Xàtiva, el 26 d'abril de 1981. El seu soterrament, a l'església del Salvador, va ser una mostra de dol entre els molts amics, no tan sols del poble i de defora, sinó vinguts d'altres comarques valencianes de prop i de lluny.

Fa uns anys l'Ajuntament d'Elx va dedicar una placa a la seua memòria al Raval. Era el reconeixement a una vida dedicada a la fidelitat a la llengua i cultura dels valencians i, per tant, a la llengua i cultura dels il.licitans. Una vida que anà acompanyada, sempre, d'un compromís social ferm en uns moments extremadament difícils. Pel que fa al valencià era un moment en quà la forta personalitat multisecular de la ciutat d'Elx es desfeia com un terrós de sucre. No s'ha de culpar, per a res, la immigració massiva d'altres comunitats autónomes. Apuntem al comportament mimètic d'una gran part de les c1asses burgeses i treballadores que es posaren a parlar castellà als seus fills estibats, aixó sí, per la propaganda de l'Espanya única homogeneïtzadora.

De fet, l'èxit de les línies en valencià en barris d'alta immigració demostra l'alt desig de la segona i tercera generació d'integrar-se a la llengua i cultura d'acollida. En canvi, l'aposta de revalencianització de les classes benestants d'Elx de la 'soca-i-raïl' ha estat molt tímida com si fer marxa enrere en les decisions preses en moments comprensibles comportara el reconeixement íntim d'un fracaso

Antoni Bru i Gómez i Josep Maraldés Ibarra van organitzar els primers cursos de valencià de tot el sud valencià a l'Elx de 1969 sense deixar de fer antifranquisme. Donaven la cara i els cursos i les conferències d l'Homenatge a Pompeu Fabra, amb motiu del centenari de la seua naixença, foren prohibits per ordre governativa. Així i tot, trenta anys després i en la democracia que tenim, el cens lingüístic de 2001 afirmava que hi havia un 90% de la població d'Elx que entenia el valencià i que un 40% el sabia parlar amb correcció cosa que pujaria molt segons la capacitat de cadascú de llançar-se a parlar aquesta llengua. Entre els adolescents de 15 a 19 anys un 65% afirmava «saber parlar la llengua» i un 94,5% l'entenia. Vaja, tots els joves d'Elx menors de 40 anys entenen el valencià, i pràcticament tots els majors d'aquesta edat també, cosa que comprove cada dia perquè és la llengua en que acostume a parlar. Molts segueixen actuant, però, com si estiguérem en 1969. Vergonya, dames i cavallers, vergonya!

Qualsevol que visca a Elx sap que el coneixement no es correspon, ni de lluny, amb l'ús social al carrer, que baixa moltíssim. Ara qui en té la culpa? Faig una crida a tota la societat d'Elx però em fa mal, especialment, el comportament de les forces progressistes en una ciutat progressista per natura: fins i tot entre molts que voten contra la seua natura progressista.

L'ús del valencià en aquesta campanya ha caigut a nivells democràticament vergonyosos i no se'n lliura ningú. És com si el valencià fóra un element de luxe que no es tinguera que passejar en moments de crisi. Com diem a Elx: «A gos flac tot són puçes» i sempre ix perdent qui esta més fotut. Alguns en fan un ús simbólic o plenament bilingüista amb dominant castellana no siga es perda un vot sense adonar-se que es poden perdre uns altres. Uns altres ni es prenen la molèstia quan haurien de fer-ho i ho havien fet sempre. Uns altres ho fan a cosa feta i ens agradaria que ho reconegueren públicament. Retratar-se és bo i democráticament saludable. Cadascú es deu a les seues idees que han de ser diàfanes. Jo, en aquests temes, em dec a la memoria d' Antoni Bru i de Josep Maraldés. I no tan sols en qüestions de llengua. I a bon entenedor breu parlador. Ho dic a l'inici i no al ple de la campanya i qui vulga honra que se la guanye.