Records de la meua infància

El dia estava preciós, la primavera en plena explosió i jo em trobava amb les regnes en la mà, pujat en el carro de camí a la caseta. El meu iaio, assentat al meu costat, intentant embolicar-se un cigarro de tabaquera. Les moreres començaven a donar ombra i alguns camps estaven plens de roselles. «Arria un poc a l'animal que anem molt lentament», em va dir el meu iaio, a qui se li notava en la seua cara preocupació, perquè teníem un dia fatigós per davant. Vindrien a esquilar i a ferrar la burra i sabíem que això ens portaria més d'un mal de cap, perquè era un animal molt cabut. Ja he comptat alguna vegada, que entre la burra i el meu iaio existia un desafiament constant, ambdós eren un os dur de rosegar, salvant les distàncies clar.

Tot just arribar, desenganxem l'animal del carro i li vaig llevar els aparells lligant-la en l'anella de la paret. Mentre el meu iaio ja estava apilant dos garbes de sarments per a fer brases, perquè anàvem a donar-nos un homenatge amb un bon esmorzar abans de ficar-nos en farina. Va arribar el ferrer muntat en el seu Terrot i també Vicente el Trampa, veí de caseta que venia a ajudar. Les brases al punt i a mi em van enviar per unes cebes tendres de l'hort, unes xulles, una bona cansalada, unes botifarres, unes llonganisses i uns figatells, que damunt d'una llesca de pa, anàvem donant bon compte d'ells. La botella de bon vi casolà amb una canya ficada per a poder beure al gallet. Els valencians cridem gallet a l'úvula situada al principi de la gola en l'interior de la boca. La cerimònia consisteix a alçar la botella, l'ampolla o el porró amb la boca oberta, per a fer que el líquid caiga sobre ella i anar engolint sense tancar-la. No és fàcil maniobra, perquè cal saber temperar, altura i quantitat, perquè si falla farà que ens atragantem i podem causar-li un estropisi al de davant en haver d'escopir de sobte el líquid de la boca sobre ell.

Amb l'estómac ple comencem la faena. La burra amb les orelles cap arrere ja s'havia posat en guàrdia. Ja vos deia jo que treball tindríem perquè era de les que no li agradaven per a res que la rondaren i molt menys per darrere. Al final li vam haver de posar la mordassa o torcedor en el morro perquè s'estiguera quieta. Encara que no feia calor tots estàvem suats, la burra ens havia donat per a salar, però ja estava esquilada i ferrada.

El meu iaio no havia deixat que el foc s'apagara i com no, acabaríem la jornada amb un bon arròs.

Va posar els ferros sobre el foc i la paella damunt. Oli d'oliva, uns alls xafats amb unes tires de pebrera roja de borra que havia hidratat i quan van estar fregida ho va retirar. Va tirar llavors unes llonganisses tallades a trossos que ens havien sobrat i quan van començar a daurar-se va ficar tres gots d'arròs (per a sis persones) i ho va sofregir sense parar de menejar. Va afegir tomaca triturada, va continuar removent i va tirar el doble d'aigua calenta, va repartir els alls, les tires de pebrera, la sal i va deixar caure una branqueta de romer damunt. En vint minuts, un arròs sec deliciós.

La botella de vi passava de mà en mà i comentaven lo guerrera que era la burra. No hi havia manera de tocar-li la panxa i molt menys aguantar-la per a ferrar-la, animal de caràcter igual que el seu amo, el meu iaio.

Segueix-me en el meu blog www.alfumdelaximenera.es